Poetes per a 'smombies'

Estan vius, el color a les galtes els delata, no van esparracats, s’han pentinat per sortir de casa i tenen certa gràcia en el moviment. No s’observen amputacions sagnants, gangrenes supurant, extremitats dislocades ni duen a les mans vísceres escorxades amb dents i ungles, sinó un telèfon intel·ligent. Per exclusió, el diagnòstic és evident: no són zombis, són smombies.

Smombie, fusió d’smartphone i zombie, defineix les persones que circulen per la via pública consultant el mòbil. L’origen és alemany i va ser un dels mots guanyadors del concurs organitzat per l’editorial Langesncheidt per escollir la paraula jove de l’any.

Els zombis tenen el seu origen en el vudú haitià i són morts ressuscitats amb bruixeria per exercir d’esclaus a qui els ha tornat a la vida. Superada l’antropologia, el cinema ha fet la resta i la imatge que evoca smombie és força encertada. Només cal observar l’entorn per descobrir individus deambulant com ho fan les legions de caminants de The Walking Dead, ara, però, esclaus orgànics de la tecnologia. Per gestionar-los, s’han trobat solucions de tota mena. Sant Cugat ha reforçat els semàfors amb llums a terra perquè els smombies no hagin d’aixecar el cap. A Estocolm, hi ha senyals de perill per a aquest col·lectiu. Bèlgica i la Xina han creat carrils especials de circulació per a smombies i, a Hong Kong, els han elevat a categoria de tribu amb el sobrenom dai tau juk, la tribu del cap avall.

A Andorra, si els smombies aixequessin el cap, trobarien els imponents poetes de Jaume Plensa, un conjunt escultòric en alçada que convida a mirar amunt per reflexionar sobre la bellesa que s’escapa del brogit del dia a dia o, si més no, del soroll de l’arribada d’un missatge. Potser la poesia no pot competir amb una cara contenta, però no ens hi resignem. “Encara visc l’entendriment de qualsevol troballa com un infant, amb un impuls ingenu i agosarat alhora.” Miquel Martí i Pol.