Ja que no molts no practiquem el silbo gomero, no ballem flamenc ni cantem fados, no fem rodar habitualment falles ni aixequem castells, i només practiquem la dieta mediterrània quan la considerem com un paraigua on poses tot el que endrapes, de tant en tant va bé una injecció d’autoestima col·lectiva en forma de patrimoni immaterial inscrit. És el que ens ha passat aquesta setmana passada, quan els representants de la Unesco han apuntat a la seva llista la tècnica de la pedra seca, proposada per una àmplia candidatura internacional entre la qual, ai las, Andorra no hi era. Bé. En això, hem estat uns campions des que al primer paleolític una mica espavilat se li va acudir fer un tros de paret amb els quatre rocs que tenia a l’abast. Ara potser ens sembla que no, que el formigó armat amb ferros és la tècnica constructiva pròpia del país, però el cert és que el que ha donat forma i sentit al territori és la pedra seca, els quilòmetres i quilòmetres de marges, totes les cases i totes les bordes, cabanes i orris, qualsevol mena de construcció que se’ls acudís. Podem posar la mà al foc que, a partir de tres o quatre generacions enrere, tots tenim per alguna banda un avi margener, i que aquelles parets que van aixecar encara hi són. Humilíssimes i omnipresents, ja no les sabem (o no les volem) veure, pensem que són fòssils inútils, relíquies vanes del temps de la pobresa i el treball. I, tanmateix, quan hagin caigut tots aquest orgullosos blocs de pisos que aixequem avui, aquelles espones de pedra seca, invisibles, discretes, funcionals i sostenibles potser encara hi seran.