Creat:

Actualitzat:

Demà, 1 de desembre, farà tres anys que les falles del Pirineu van ser inscrites a la llista representativa del Patrimoni cultural immaterial de la humanitat, conseqüència d’una candidatura transnacional que aplegava 63 municipis, entre els quals Andorra la Vella, Sant Julià de Lòria i Escaldes-Engordany, i que portava per nom Les festes del foc al solstici d’estiu al Pirineu. Alguns poden pensar que aquest tipus de declaracions conviden a la mercantilització de la festa, i hi podríem caure si no fos perquè el col·lectiu vetlla i està compromès per la seva preservació, fet que ha permès estendre i reprendre una tradició ancestral a d’altres parròquies com Encamp i Ordino, i a fomentar-ne la difusió a les escoles.

El coordinador de la candidatura va ser Joan Reguant, la persona que ara ha portat la tècnica constructiva de la pedra seca a la mateixa fita que les falles, és a dir, a ser inclosa com a Patrimoni cultural immaterial per la Unesco. La diferència entre les falles i la pedra seca és que a la primera Andorra hi era present fins al punt d’encapçalar la candidatura multinacional, i en canvi a la segona la presència com a país ha brillat per la seva absència. Reguant és molt diplomàtic en les seves declaracions al Diari d’ahir: “Aquí aquestes coses sovint van amb certa lentitud”, amb relació a la protecció i la difusió del patrimoni. Jo substituiria la seva frase per la necessitat de tenir un Govern, en el seu conjunt, no només els responsables en matèria cultural, que hi cregui i s’hi comprometi. És tan fàcil com això, tenir voluntat política.

tracking