x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
La tribuna

Pere Canturri, tea i pedra picada

Abans d’ahir, dijous, a prop de complir el tres anys de la seva mort, el vam recordar al Casal Calones, al cor d’Andorra la Vella
Actualitzada 24/11/2018 a les 06:59
Al caient de la tarda del divendres 27 de novembre del 2015, una trucada de telèfon va sonar vora els estanys de Basturs, al bell mig de la Conca Dellà, entre Isona i Tremp. Passejàvem, amb una amiga estimada, els ulls i l’amor per aquelles terres planeres, ara alçades per un turonet, ara solcades per barrancs, ara conreades, ara entapissades d’alzines, emmarcades pels serrats que al nord de la Conca sempre ens fan alçar els ulls al present, al passat i al futur. La trucada, en atendre-la, em va portar la veu de la Conxita Cases que, trista, des de Sant Julià, va dir: “Jordi, el Pere és mort”. Clara, la volta del cel em va semblar que em queia al damunt i a la vegada que se m’eixamplava i en revolada se m’emportava cap al blau nacrat d’aquell capvespre. Va ser un encongiment de cor i a l’ensems un obrir el sentiment, una expansió mental cap al record de paraules, mirades i aprenentatges de l’amic Pere Canturri ja fet silenci. L’amiga, que va notar el meu sotrac anímic, em va mirar esperant escoltar què havia passat: el Pere Canturri s’ha mort. Ella, enamorada tant o més que jo de les pedres velles i de les traces humanes en el paisatge, també va notar la tibada al cor. Una abraçada i llàgrimes ens van fer adreçar la vista cap al proper i destacat turó del castell d’Orcau, i a peu dret, vam girar poc a poc per mirar també com el sol acomiadava el dia besant les pedres memorials del castell de Llordà i, cap a ponent, vam anar amb la mirada humida fins al castell de Mur, la nau de pedra que navega de fa segles al costat de la col·legiata de Santa Maria. D’aquella tarda, un brot de timó de l’indret on ens va arribar la mort del Pere, el diumenge va ser present en el seu funeral.
Abans d’ahir, dijous, a prop de complir el tres anys del seu traspàs, vam recordar el Pere Canturri al Casal Calones, al cor d’Andorra la Vella. La Susanna Vela, l’Antoni Ubach i el Xavier Llovera, tres sòlides cantoneres de la torre cultural d’aquest país, van fer la presentació del llibre Miscel·lània a Pere Canturri Montanya, publicat per Editorial Andorra aquest novembre en homenatge al Pere. És un aplec venturós, ple de gust i d’aromes, de la vida del Pere Canturri. Hi ha escrits de caire estudiós, aciençats, i altres més agombolats pels records i vivències, que ens paren una bona estesa d’informació relacionada amb l’arqueologia, la tan estimada arqueologia que el Pere va portar tota la vida al cap, a les mans i al cor. Sol, de dia i de nit, com ens recordava el Xavier Llovera en contar les vicissituds de salvaguarda de la ceràmica sortida en fer obres al Cedre, a Santa Coloma. Si de dia era present a tocar la pala de l’excavadora per recollir el material que sortís, en fer-se fosc, agafava una lot i anava on abocaven la terra els camions per acabar de rastrejar els padellassos que hi haguessin anat a parar. Sol i també en família, dissabtes i diumenges i dies de vacances d’estiu amb la Rosita i els nens, el Pere i el Miquel, que amb 6 o 7 anys i fins als quinze ja els feia gratar a dalt a Sant Vicenç d’Enclar, al Roc de l’Oral o al guix de les parets de Sant Martí de la Cortinada en la descoberta de les pintures murals. “A mi en un racó que no hi sortia res, però allà em tenia i jo content”, ens deia el seu fill Pere dijous, comentant amb el doll d’emocions i carreuada memòria del Xavier Llovera; amb la Rosa Bertran, de veu captivadora; amb el Pierre Campmajó, vingut de Cerdanya, autoritat pirinenca en gravats rupestres que ara estudia la Roca de les Bruixes de Prats trobada pel Pere; amb l’arqueòleg Michel Martzluff, vingut així mateix de Perpinyà, amb qui recordàrem el seu treball sobre les premses i la vinya a Andorra fet amb el Sergi Mas, que no va poder ser-hi en cos dijous a l’homenatge al Pere, però que si hi eres Sergi, en ànima, esperit, trebinella, enformador, remolí i doble remolí de xàldigues en el caliu dels teus joves 88 anys. Amb ells, la Berna Garrallà, aquella joveneta estudiant que va començar la seva ja extensa en anys i abast tasca en pro de la conservació del patrimoni artístic andorrà, a les tres de la tarda d’un dia de juliol de 1979, al planell de tocar Sant Serni de Nagol, quan el Pere li va donar “un pot de cinc quilos de Sadolin i una brotxa ben grossa”, de cara a tractar “uns quants cabirons nous de pi, una comunera i un munt de tiselles per a la reconstrucció de la coberta de Sant Martí de Nagol”, que veien un quart llarg enllà, arrapada al seu penyal.
Trobareu al llibre les aportacions dels ja citats Susanna Vela, Xavier Llovera, Berna Garrallà, Michel Martzluff i Sergi Mas, i les a doll de profecia de l’Antoni Ubach, “andorranejant” abans l’Andorra. També les del Jean Guilaine, Benigne Marquès, Francesc Rodríguez Rossa (quina taula tan ben parada), Montserrat Pagès, Ramon Viñas, Juan Francisco Gibaja, Montserrat Badia, Isabel de la Parte, Gerard Remolins, Valentí Turu i l’enyorat Oriol Mercadal, traspassat ara farà l’any a Cerdanya.
Llegim sobre el Pere Canturri allò que ens expliquen i ens reconten en el llibre dedicat a ell. Hi trobareu les sentors de la reïna de la tea, i el polsim, el pedruscall i el carreu sencer de la pedra picada per ell en pro del desvetllament cultural d’Andorra i el coneixement i estima i salvaguarda del patrimoni andorrà, ergo pirinenc, pervingut de segles.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts