Orto

Entre les moltes contradiccions amb què convisc, una de les que més destaquen és la que em porta a estar obsessionat a escriure sempre amb correcció al mateix temps que considero que la correcció ortogràfica està molt sobrevalorada. Salvant la distància interestel·lar que ens separa, és el mateix que li passava al bo d’en García Márquez, que escrivia com pocs són capaços de fer però a qui tanta hac supèrflua li feia una nosa de no dir. S’ha parlat molt les darreres setmanes de la competència ortogràfica de les noves generacions. Aprofitant el ganxo del tema, un diari espanyol penjava l’altre dia un test d’ortografia que em va enganxar en plena procrastinació. No cal dir que hi vaig caure de quatre grapes (maleït clickbait, maleïda procrastinació). La pregunta 9 (que no vaig encertar) et demanava triar entre tres opcions, la correcta de les quals incloïa les paraules “guion” i “truhan”. La clau era entendre que “una vocal abierta seguida o precedida de una cerrada átona se considera diptongo a efectos ortográficos. Como son monosílabas, no llevan tilde”. Ei, que molt bé eh, però que potser no cal. I no cal per dos motius. El primer és que en un món tan accelerat i tan carregat d’informació com el nostre, potser caldria centrar els esforços a estructurar bé els textos, que s’entenguin i que siguin correctes en l’àmbit sintàctic i en l’ortogràfic que ens aporti un valor real per a la comprensió. I en segon lloc, perquè la nostra relació amb l’ortografia és més emocional que no pas racional. Volem que els nens aprenguin totes les normes (les que tenen sentit i les que no ens aporten gairebé res) perquè nosaltres les vam haver d’aprendre, perquè sempre ha estat així. Defensem una llengua ortogràficament monolítica quan no ho fem ni per a la nostra alimentació ni per a la nostra roba ni per als nostres habitatges. Defensem accents perquè sempre s’han posat, no perquè ens siguin útils. I l’argument que defensa que és per evitar confusions no em serveix: primer perquè hi ha alternatives (els àrabs, per exemple, només posen les vocals en textos sagrats o d’especial rellevància) i després perquè no sempre funciona (el llenguatge jurídic és tan recargolat per no donar peu a interpretacions i després passa el que passa...).