Al contrari del que deia Toni Molné a la contra de dilluns, que “els joves presten una atenció especial a la meteorologia”, cada cop estic més convençut que l’interès per saber quin temps farà l’endemà és un símptoma d’envelliment. Reconec que el vessant científic de la meteorologia pot ser molt engrescador, perquè el repte d’explicar fenòmens sempre canviants que, a més, condicionen la vida del conjunt d’éssers que habiten al planeta, resulta molt estimulant, sobretot quan encara ets jove i no has esgotat les ànsies de coneixement que tots portem de sèrie (per això ens passem la infància jugant, perquè és la millor manera d’aprendre). Reconec també que la informació meteorològica ha esdevingut un gènere televisiu en si mateix, i com a tal té els seus seguidors acèrrims. Però malgrat tot això, algú coneix cap jove que faci servir la paraula rebequeta? Algú coneix cap jove que quan queda amb un amic per trobar-se al carrer li digui: “posa’t la bufanda, que fa fred”? Certament, no. Quan les expressions relacionades amb el temps meteorològic comencen a sovintejar en el teu vocabulari quotidià, pots pujar-hi de peus que el jove que vas ser ha mort. O, com a mínim, està greument malalt. Fa uns anys, quan es començava a parlar de l’efecte hivernacle i de l’escalfament global, un diari anglès va publicar un reportatge a propòsit de les temperatures anormalment altes que es van registrar aquell hivern a Londres. Una de les persones entrevistades, una dona gran que passejava per Hyde Park, exclamava: “som al desembre, fa un sol radiant, no fa fred... visca el canvi climàtic!” Cada dia que passa em sento més a prop d’aquella bona dona.