x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
La tribuna

I vostès, què en pensen?

Disquisicions a misses dites tot seguint un peculiar procés mental
Actualitzada 07/11/2018 a les 22:05
La frase del títol ha estat sovint repetida pel mestre Antoni Morell en les reflexions portades al llarg dels anys als seus articles, invitacions a pensar i respondre, assentir o discrepar, contraargumentar, mentalment.
Una altra l’hem escoltada, repetida, a qui va ser animador de la colla de joves d’Encamp pel carnestoltes, hipèrbole indubtable: “més val matar un home que perdre una tradició”.
El més recent i proppassat ritual col·lectiu va ser la castanyada, un xic desangelada –potser per la pluja i el fred relatiu– a la plaça encampadana de Sant Miquel. Tota l’experiència semblava reduïda a una cua amb dissolució gairebé immediata dels qui recollien fruits de tardor i gotet de moscatell. I encara rai, perquè al Pas la van haver de suspendre per la neu.
Amb la data, i els dies immediatament precedents, ressuscitava a mitjans, xarxes i tertúlies personals el debat de cada any, amb les respostes més diverses a la pregunta: “Halloween o castanyada?”. Alternativa estèril, com aquella de pare Noel o Reis?
A la fi, tan amics com som de celebrar i fer festa de tot, o gairebé, muntarem pessebre i arbre, quan arribin les dates que ja tenim a la vora del calendari, i en gran part la tria, o la duplicació en el cas dels panellets i les carbasses decorades dependrà de si hi ha o no canalleta a casa. Perquè a veure qui treu als petits i petites la il·lusió de la disfressa, de la recollida de llaminadures i de la resta de rituals importats però cada cop més assumits com a propis.
Mentre a la placeta avançava l’alineació de recollidors els fruits per escalfar les mans i l’estómac, el campanar de l’església antiga i petita de la Mosquera tocava a missa, i es reproduïa al cervell la imatge del sostre, amb la taula dels deu manaments. Deu? Millor ho comproveu personalment per acabar somrient o indignats, segons sigueu tolerants o no en la fe.
El primer de novembre, una vegada més, hi havia les visites als cementiris i més d’un comunicador que parlava de “dia dels difunts”. Error radical. El que fa l’Església és homenatjar tots els sants, habitants del cel ben guanyat, i especialment els anònims, mai canonitzats. Només és la data escollida per recordar els propers traspassats, i visitar llurs darreres morades per una raó pràctica: és festiu i, per tant, no laborable.
Al meu poble, aquest dia dos s’anomenava també “de les ànimes” (del purgatori). I les padrines, després les mares durant uns anys, omplien tassetes o d’altres petits recipients amb oli, posaven a sobre una mena de papallones de llautó i cartró, amb una metxa, que encenien. A la manera de les espelmes de les esglésies, aquelles “animetes”, com es deien, eren ofrenes votives per acabar amb el període de penitència dels estimats/estimades desapareguts, i catapultar-los al cel.
I de debat en debat, el record viatja a l’altre, de fa més dies, el recidivant sobre el canvi de l’hora oficial cada semestre. Els partidaris d’eliminar-lo, majoria aparent intuïda, es van (vam) felicitar per la convocatòria de referèndum sobre la qüestió i, després, amb els titulars que auguraven “potser aquest és el darrer canvi a l’horari d’hivern a Europa”.
Emoció inútil. Aviat altres informacions reflectien els consuetudinaris desacords entre els diversos estats socis de la Unió, uns per adoptar per sempre el que marquen els rellotges a l’hivern, uns altres que volen viure encara més avançats sobre el que dicta el sol sobre el meridià de Greenwich, els de més enllà per continuar amb les modificacions actuals…
Finalment, la mesura prudent, o covarda, segons es miri, però tan vista, ha estat deixar passar més temps per veure si s’arriba al difícil acord unànime de tots i cadascun dels 28 governs, o legislatius, amb consulta ciutadana o sense, o si un a un tiren pel dret i decideixen el mateix o quelcom diferent que la majoria de la resta. Sembla, doncs, que la pau als rellotges arribarà, si arriba, cap al 2021, d’aquí a gairebé tres anys. I això ens recorda una frase més, del sempre referent Raimon, sobre un altre afer més transcendent del passat –del passat?– però aplicable a tants aspectes i tan diferents de la nostra vida quotidiana: “quan creus que ja s’acaba, torna a començar”.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477