x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
La tribuna

La vida sense mòbil

Què fèiem quan no teníem ‘smartphones’? Fèiem moltes coses. La primera i més important, caminàvem tranquils pel carrer i ens aturàvem davant de tot allò que ens cridava l’atenció
Actualitzada 06/11/2018 a les 20:51
Què fèieu quan no teníeu smartphones i estàveu sols? Em pregunta una noia jove.
Em sorprèn la pregunta, perquè jo formo part d’aquella generació que quan van aparèixer els primers mòbils, diguem-ne normals, que no eren intel·ligents, vaig tardar molt a tenir-ne un. Pensava: si algú em necessita de veritat que em truqui a casa o al despatx. Al final, però, després d’una aferrissada resistència que va durar uns pocs anys, vaig claudicar i em vaig comprar el primer mòbil, ja bastant petit, d’aquells que tenien una tapa per protegir-los. Ara, com tot quisqui ja tinc el meu smartphone i estic la mar de content, tot i que tampoc en faig un ús abusiu, i mantinc les converses per WhatsApp en silenci, de manera que no visc tan pendent com d’altra gent. Tot i això, quan miro les estadístiques d’ús m’adono que el faig servir més del que m’agradaria
Què fèiem quan no teníem smartphones?
Fèiem moltes coses. La primera i més important, caminàvem tranquils pel carrer i ens aturàvem davant de tot allò que ens cridava l’atenció. Podies caminar sense estar pendent d’esquivar d’altres zombimòbils posseïts per la pantalla, i en general la gent anava com més relaxada.
Als bars ens asseiem a una taula i aprofitàvem per llegir una estona, potser el diari o una bona novel·la, i en el meu cas, tot sovint m’emportava la llibreta on escrivia part de la meva vida: aquells pensaments que més m’agradaven i que després serveixen per entendre’t millor. Escrivia –encara ho faig en ocasions– amb ploma, i és un plaer sentir com la tinta va deixant el seu traç, el contacte sobre el paper.
D’altres moments, sobretot a la nit, ens asseiem a la barra d’un bar, tipus pel·lícula de l’oest i parlàvem amb la noia del costat, amb un noi o amb un grup de gent que no coneixíem de res. Era divertit. La gent parlava més, i, de vegades d’aquests moments imprevistos en podia sorgir un gran amor.
A les cases ningú estava pendent dels mòbils, i si anaves a un sopar i el teu amic et volia passar el vídeo del viatge o de la boda, tenies temps de buscar qualsevol excusa abans que muntés el projector.
Què fèiem? Miraven els núvols i sentíem el vent. Passàvem calor o fred sense mirar la temperatura que farà demà. Si algú et preguntava si feia fred, treies el nas fora i deies: sí una mica. El mòbil ens ha canviat. Ara mateix estic en un bar, després de dinar prenent-me un carajillo i teclejant aquestes paraules a la pantalla. Avui m’he oblidat la petita llibreta que acostumo a endur-me. Però al meu voltant, de les deu taules que hi ha, no n’hi ha cap sense que algú estigui fent alguna cosa amb el mòbil. Ho penses bé i fa certa por: és com una pel·lícula on tots estem abduïts.
Sense mòbil no teníem tanta por a l’abisme. No estàvem controlats per entitats i organismes que ni tan sols coneixem. Sense mòbil érem més lliures, més innocents, i sobretot sabíem valorar molt més el sabor únic, canviant, i tot sovint màgic de la solitud.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts