Creat:

Actualitzat:

Si no fos perquè és ben d’hora al matí, posaria una espelma i ja tindria l’escenografia perfecta per escriure un article del segle XIX. S’ha penjat el servidor. No va Internet. El món s’acaba. Estem arribant a la fi de la civilització tal com la coneixem. I no ho dic només perquè ara mateix no puc ni treballar, ni estudiar, ni veure què passa al món, ni relacionar-me amb els amics, ni enviar missatges d’amor, ni fer la compra, ni consultar l’agenda, ni confirmar una cita, ni controlar els tuits de l’escola de la nena. L’altre dia em van parlar de la nova gran innovació dels cafès en càpsula. Aquells que per justificar un beuratge decent estan omplint les classes de manualitats de collarets metal·litzats i els abocadors, d’alumini brut. Doncs bé, ara les pots comprar buides per farcir-les tu mateixa del polsim –o la barreja de polsims– que més et convingui. Vaja, com la cafetera italiana de tota la vida, però en dosi minimal. A un preu convenientment estudiat perquè prenguem consciència de l’exclusivitat que ens aporta. Diuen que tots els grans moviments de la història naixen amb un grapat de bones intencions sota el braç. Que es desenvolupen fins a arribar al seu màxim esplendor per acabar morint, esclafats pel seu propi pes. Va passar amb l’imperi romà, va passar amb el comunisme i ara, amb el consum indiscriminat. Els parcs de Disney –on paguem burrades per donar-nos cops de colze davant un fast food fred– l’esclat de la bombolla immobiliària... Espera. Que sembla que torna. Ja torno a tenir la dosi de soma. Ja en continuarem parlant un altre dia, que ara tinc feina.

tracking