x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
La tribuna

Arriscadament, observador

Venen unes eleccions en què hi haurà una mena de ‘tutti frutti’, però com en el gelat ‘tutti frutti’, després de consumir-lo no saps amb quin gust t’has quedat. Ai, els experiments!
Actualitzada 04/11/2018 a les 06:55
Certament que els temps que ens portaran fins a les eleccions generals no vull, ni puc, ni menys dec, mirar-los de reüll ni a distància.
Tampoc vull seguir al meu admirat El Roto quan, a l’ocasió d’un any nou intitulà el seu acudit amb aquestes paraules: Volem mentires noves. No, seria massa fàcil, i també, per la meva part matusser, i fins i tot deshonest. Només intentaré posar negre sobre blanc la meva modesta, però sencera –i allunyat absolutament de qualsevol befa o grolleria– opinió reflexiva sobre la situació dels valents (per la qual cosa ja els admiro) que desitgen fermament i legítimament comandar aquesta estranya comunitat que es diu Andorra. No soc ningú per alliçonar ningú, però a la posobra del meu setanta-novè any de vida, penso que he d’escriure d’aquestes coses que ens atenyen a tots, els qui vivim i morim a aquest país. I sobretot, del que escolto i observo ací i allà.
D’entrada, voldria dir que veig i respiro una comunitat cansada, desencisada (també pel que passa al món del costat? I en general?) cada cop amb menys consciència d’identitat.
I quan dic això d’identitat, cal repetir-ho i repetir-ho, perquè no se’m tergiversi; em refereixo a diluir-se, a passar al costat de les coses com si no succeís res, a assabentar-se del present amb abstencionisme, cinisme, rancúnia, oblit, o fins i tot “mala llet”. Com si volguéssim descarregar-ho tot en els polítics, majorment, però també en jutges, i en institucions en general. Podem tenir raó –podem– en les responsabilitats polítiques (de tots els governs, no només del darrer), en manca de previsió, en gestionar més o menys a la baliga-balaga, en no governar (més enllà de les bones intencions), en parlar i parlar al parlament, però no legislar, en acceptar tota mena de denúncies, querelles, i jutjar poc (i sempre he dit que cal acatar la justícia, la qual cosa no significa que sempre estigui d’acord en les sentències), o a deshora.
Per això, penso que el pretèrit (no es pot esborrar) té a veure amb el present i amb el futur.
Pel que fa al Consell General voldria que moltes vegades s’hauria d’escoltar Sòcrates (el filòsof) quan explica a Fedre el propòsit de l’eloqüència. Diu així: “Qui pretén posseir l’art de la paraula sense conèixer la veritat, i s’ha ocupat només d’opinions, pren com a art allò que no és sinó una ombra visible.”
Una societat cremada, per tant? No, en absolut. Però sí que necessita renovació i adequació. No novació. No hem de tornar a, zero, seria un disbarat. Ningú pot recomençar de zero. Ni ara, ni mai. Per altra part, cal preguntar-se: zero de què?
Cal dir, amb tot, que governar no és gens fàcil. En absolut. Es critica molt els governs de torn, i potser és lògic perquè el tens més al costat i veus el seu dia dia. Es diu que el darrer no s’explica prou, i em sembla que és totalment veritat. I explicar-se significa, al meu entendre, emprar els mots més escaients i més intel·ligibles possibles. És el que en diuen didàctica.
Però és curiós que per a mi hi ha molta responsabilitat en el Consell General que, per altra part, no rep tanta crítica com els executius. Hi ha molt poca gent que segueixi les sessions dels Consell General retransmeses. Em diuen que “s’ho facin”, que “tots són iguals”, que només els “interessa quan em venen a buscar el vot”, i comentaris similars. Molts altres comenten que no se’ls entén, com si emmudissin, els consellers generals. Però cal fer una autoanàlisi: som nosaltres els que els hem elegit. Per tant, potser sí que cal criticar-los. Tanmateix nosaltres no som responsables? I criticables també?.
Per altra part, i això és collita meva, he de dir que noto per part de Sindicatura general actual ganes d’apropar la institució que representen, i entre altres coses commemoren les diferents efemèrides d’aquesta ancestral institució. Per exemple, he llegit que hi haurà moltes celebracions per festejar el naixement del Consell de la Terra de l’any 1419. També que sortirà una nova edició del Manual Digest. He preguntat si havien llegit de manera pausada les seves màximes. No masses, és a dir pocs, m’han respost afirmativament. És clar, em dic, potser erro? que trobo a faltar experiència, seny, prudència, alegre gosadia en la cambra de representants. Penso que els manca nervi, potser palesen massa tensió, i massa gresca, la qual cosa entorpeix el sa parlamentarisme.
Observo en totes direccions, si puc. Molts parlen de candidats, alguns oficials ja, i altres in pectore. He de confessar que, excepte un, altres, a part de saludar-los no els conec personalment, només pel que diuen els media i haver-los escoltat alguna intervenció. Per tant, no els he pogut esbrinar els ulls fit a fit, i desconec la capacitat d’engany, de disfressa, de commedia dell’arte, o bé d’autenticitat, de bondat, de modèstia i de prudència i gosadia alhora de les que gaudeixen.
Imagino que es presenten per servir profundament Andorra. I no tinc cap dret a dubtar-ne, per això els admiro per la seva valentia, audàcia. Imagino també que no deu ser un salt al buit, i si hi van, com diem a Andorra, és amb sana ambició, però el que és més important perquè els importa més el que en diuen el bé comú, que el que en diuen els interessos particulars. I no tinc cap dret, tampoc, a dubtar-ne. El que succeeix és que més tard o més d’hora són els actes, les actituds, la filosofia política envers “els altres” la que ens justifica a tots. Als qui volen comandar i als qui acceptem que ens comandin, els hàgim prestat el vot o no. La institució, com sempre he pensat, la fan les persones. I el respecte es guanya, cada dia. El problema no és el Trump, ni aquest foll perillosíssim del Brasil, ni l’Erdogan ni el Salvini, ni els semblants dels països del costat. El problema són els qui els voten.
Per altra part, he observat que hi ha molta mania en autoqualificar-se de dretes o d’esquerres al nostre país (ho dic amb tot afecte i respecte, Susana Vela). Recordo que al famós arquitecte brasiler, Oscar Niemeyer, li van preguntar com es podia ser comunista com ell s’autodefinia, vivint en un dels edificis més luxosos de Rio. I va respondre: “miri, al darrere d’aquest edifici que habito, quantes faveles hi ha! Com no he de ser comunista en un país amb tantes faveles?”.
Ens ho podríem aplicar a Andorra, això?
Crec que som un petit país, i que uns més que altres, a tots?, ens preocupa la igualtat, la fraternitat, i la llibertat. Sí! Jo almenys, així ho crec. Soc un utòpic? Però, són les tres importants: la llibertat, com la fraternitat i la igualtat.
Però també soc molt conscient que les anàlisis –com deien els veritables mestres marxistes– s’han de fer a partir de la realitat en la qual vius, amb totes les seves contradiccions, no en realitats utòpiques i importades, sovint, sense reflexió.
Aproximació i interpretació, deia el mestre marxista Sacristan, a la Universitat de Barcelona, als 60-70 del segle passat
Em sembla que ens toparem amb unes eleccions en què hi haurà molta gresca, poc nervi, i això no seria bo, penso modestament, per al nostre país. I algunes aventures perilloses. Ah! També una mena de tutti frutti, amb una proposta electoral amb molts gustos, però com en els gelats tutti frutti, després de consumir-lo, no saps amb quin gust t’has quedat... Ai, els experiments! No soc ningú per aconsellar, però em semblaria bo fugir de la prepotència, de l’arrogància, de les presses, de les grolleries, de les idolatries, és a dir, egolatries. Anàlisi seriosa i allunyar-se de qualsevol colomar per fugir de la temptació de fer volar coloms. A la llarga, de tant en tant el que abans es deia: “més puta [lúcid i astut] que bonic [fatxenda i xuleta]”. El nostre país és singular: si us plau, ho dic ben modestament i amb tot respecte, no fotocopiem les bestieses del costat del nord i del sud. Si és un país singular –molt envejat, per cert!– cerquem tots solucions singulars en què la llibertat, la igualtat i la fraternitat siguin iguals, equilibrades entre cadascuna d’elles i en el tot.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts