Han arribat dues famílies sirianes a Andorra, en qualitat de refugiades, de la mà de la comunitat de Sant Egidi. És com un dejà vu (¿no s’havia fet una operació calcada a aquesta fa uns quants anys, amb etíops o eritreus com a protagonistes?), però també és una d’aquelles notícies que són com un dodecàedre o algun poliedre equivalent: amb les seves múltiples cares i les seves múltiples arestes. Ens interroga i ens fa prendre partit sobre allò que hauria de ser fonamental en una societat: la compassió i la solidaritat. La fraternitat republicana, en definitiva. Més enllà, hi ha la selva.
Una operació humanitària com aquesta no pot sinó provocar simpatia i una onada de solidaritat, i segur que ens sentirem més bé per haver complert amb l’expedient. Aquest és un dels perills, el de l’autosatisfacció. Jo ja he complert i la resta, mira, tu, ja s’ho faran. L’altre perill és el de l’excitació de l’egoista antisocial. Ell, que segur que va tenir avantpassats que van haver de buscar-se la vida fugint de la guerra, de la persecució religiosa o ideològica o de la simple misèria (com ens passa, d’altra banda, a tothom), veu malament que n’hi hagi que vulguin repetir aquesta constant universal. Se sent amenaçat, qüestionat, remogut. I això que, mirant lluny, la condició de migrant i de refugiat és la que defineix millor l’ésser humà. Des que el primer sapiens sapiens va atrevir-se a travessar el mar Roig sempre s’ha mogut, sempre ha buscat, moltes vegades ha estat perseguit i al final del camí sempre ha estat, en un lloc o altre, acollit i respectat.