De la meva agenda
Els sermons dels capellans
La feina més enrevessada en la qual encara no he reeixit després de 56 anys és la de sermonar
El Lluís Visa, un dels monitors a qui agrada ser preguntat i preguntar, em demana: “quina és la feina més costeruda per a un mossèn?”.
La feina més enrevessada en la qual encara no he reeixit després de 56 anys de capellà és la de sermonar. Feina costeruda per moltes raons: 1) Soc una persona tímida de mena. 2) Predicar és comunicar des d’un ambó. 3) Els fidels fan zàping mirant els Nike del mossèn.
El professor Joaquim Maria Puyal, que feu la primera lliçó del curs 2018 – 2019 de la Universitat dels Pirineus a Andorra, confessà la dificultat de comunicar davant el públic de l’auditori Claror. Perquè comunicar és dificultós, el professor ha creat “el taller de la comunicació”. El reconegut novel·lista francès François Mauriac (1885 – 1970) autor de Le baiser du lepreux, Le noeud de vipères, La Vie de Jesús, confessà que el que més li molestava de l’Església era els sermons dels capellans.
Quan un repte em supera, hi poso unes engrunes d’humor. Els acudits eviten el desànim i aigualeixen les tensions. La preparació de l’homilia no n’és l’excepció. Permeteu-me unes llicències.
Corre per les sagristies de França un acudit passat de moda: “l’homilie doit être comme une mini-jupe: assez longue pour couvrir l’essentiel et assez courte pour susciter de l’intéret”. (Un sermó ha de ser com una minifaldilla: prou llarga per descobrir l’essencial i prou curta per despertar l’interès i la imaginació). El Pare Steeven, professor d’oratòria, té publicat un llibre que es titula: “Et moi, je te dis: imagine! Edi Cerf)”
Un capellà va caure en una semidepressió perquè no acabava d’adaptar-se a la parròquia que el bisbe li havia confiat. El mossèn anà a cal psicòleg. El metge li preguntà: “Mossèn, vos parleu quan dormiu?” El mossèn li contestà: “No ho sé. El que sé, és que quan parlo a l’Església la gent dorm.”
Uns feligresos comentaven les homilies del seu mossèn. Deien: “Són una anticipació de l’eternitat. Ara no sabem si és per la qualitat o per la llargada, que sembla que no s’acabin mai.”
La famosa cantant Dalida tenia una cançó molt reveladora. Deia: “Paroles, paroles, paroles...” Les xarxes socials l’han posat de moda: tot és un blablabla. El programa Polònia de TV3 denuncia amb riures que les paraules dels polítics s’han buidat de contingut. Què vol dir avui “llibertat d’expressió?”. No endebades el professor Puyal predicava sobre “la pausa, el silenci que omple la gralla dels castellers, el gol de Messi, cantat sense cap verb”. Hi ha gestos que parlen més que les paraules, com és el cas de la mirada, d’una encaixada de mans.
El sermó és una paraula que salva. L’homilia és el moment capital de la missa, on l’Evangeli sacseja els cors. L’arquebisbe salvadoreny Òscar Romero, des del dia 14 Sant Òscar, ens ensenyà que una homilia ha de ser subversiva. Ha d’emocionar qui l’escolta i qui la fa. Posa la vivacitat de la paraula de Déu al cor dels fidels. La finalitat de cada sermó és manifestar l’actualitat de la paraula de Déu per a l’home i per a la dona del segle XXI. Torno al mestre de la comunicació, en Puyal: “les paraules d’ahir ja són antiquades. Cal parlar amb el llenguatge d’avui”. Jesús, un jove de Natzaret, pujà a l’ambó de la sinagoga i exclamà: “Avui aquesta paraula [Isaïes] s’ha acomplert.” La paraula s’ha fet carn. “Pare, digues-me una sola paraula i seré salvat [dels pares del desert]”. Salvat, canviat, desvetllat, meravellat, inquiet, satisfet. Una bona homilia celebra un casament: el del poble de Déu amb la paraula de Déu. Totes les veritats fonamentals de la fe s’han de dir avui d’una altra manera diferent a la del segle passat. Cal un esforç d’intel·ligència, de cultura, d’humanitat sensible i amorosa en els encarregats oficialment de comentar la paraula de Déu. Evitem frases que no diuen res. Cerquem humils astúcies per captivar l’atenció.
La feina més dura com a capellà és sermonejar. Per sortir-me’n, he escrit 10 regles. 1) Prego a l’Esperit Sant que m’ajudi a saber què he de dir. 2) Llegeixo una setmana a l’avança el text per a no manipular-lo. 3) El sermó ha de fer “olor d’ovella, de ramat”, és a dir, ha de seure al banc de les inquietuds del poble. 4) Condimento el sermó amb el que comparteixo de la vida de la gent. 5) L’oient ha de sortir amb una idea o un gest que s’allargui tota la setmana. Que no passi com el marit que pregunta a la dona: què ha dit el mossèn en el seu llarg sermó? No ho ha dit, respon la muller. 6) Els primers segons són primordials: captem l’atenció amb un eslògan. 7) Cal dir on vas i per on passaràs –admiro l’amic mossèn Josep Grau que escriu cada sermó que fa–. 8) On jo no me’n surto i on el mestre Puyal ressaltà com a element important és el to de veu i la postura. Són un 70% de la convicció. 9) Cal demanar als fidels l’opinió del sermó predicat. 10) I sobretot s’ha d’aconseguir un apropament dels fidels a una visió realista de la vida del poble.
Abans de predicar, ofreno el sermó a la meva Confident, com si fos el millor ram de la gavernera de la setmana. Em mira: “Une bonne homélie –escriu un jesuïta francès– c’est un bon debut, une bonne fin, et les rapprocher autant que possible.” I amb la seva mirada amorosa, m’insisteix mostrant-me el seu Fill: “Ensenya com Ell, amb autoritat, i no des del poder.”