x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
La tribuna

'Blues del refugiat'

Poema ben actual, colpidor. M’ha semblat que no es pot dir millor el que està succeint al nostre món ben proper, a Europa i a la resta d’aquest meravellós i alhora maleït planeta
Actualitzada 28/10/2018 a les 06:46
Avui a la tribuna, malgrat que la signi jo, com habitualment, el cos i el contingut de la meva modesta col·laboració la constituiran les paraules, meravelloses i alhora terrorífiques, del gran poeta W. H. Auden, segurament segons els experts, el més important del segle XX en llengua anglesa. És el poema intitulat Blues del refugiat, de l’any 1945. Poema ben actual, colpidor. M’ha semblat que no es pot dir millor el que està succeint al nostre món ben proper, a Europa, per començar; i a la resta d’aquest meravellós i alhora maleït planeta. Diu així:
“Diuen que aquesta ciutat, d’ànimes, en té deu milions;
n’hi ha que viuen en forats, n’hi ha que viuen en mansions:
i malgrat això no hi tenim lloc, estimada, no hi tenim lloc.
Una vegada vam tenir una pàtria, la més bella que hi ha,
si mires l’atles la trobaràs allà:
ara no podem anar-hi, estimada, ara no hi podem anar.
Al cementiri del poble hi ha un vell teix que no se’n mou
i que cada primavera floreix de nou:
els vells passaports no poden fer això, estimada, no ho poden fer.
El cònsol va doner un cop a la taula i va dir ben fort:
“Si no teniu passaport, oficialment us heu mort”:
però encara som vius, estimada, però encara som vius.
Vaig anar a un comitè, em van oferir un seient,
van demanar-me que si us plau hi tornés l’any vinent:
però ¿avui on anirem, estimada?, però ¿avui on anirem?.
Vaig anar a un míting; l’orador es va aixecar i parlà:
“Si els deixéssim entrar, ens robarien el pa”:
parlava de tu i de mi, estimada, parlava de tu i de mi.
Em va semblar que al cel el tro se sentia retrunyir;
era Hitler que per tot Europa deia: “Han de morir!”:
ell pensava en nosaltres, estimada, pensava en nosaltres.
Vaig veure un gos falder amb jaqueta i cordat,
vaig veure una porta oberta per on entrava un gat:
però no eren jueus alemanys, estimada, no eren jueus alemanys.
Vaig baixar fins al port i em vaig quedar al moll, badant;
vaig veure els peixos, com si fossin lliures, nedant:
a l’abast de la mà, estimada, a l’abast de la mà.
Vaig travessar un bosc i als arbres vaig veure rossinyols;
no hi havia polítics i cantaven a cor què vols:
no era la raça humana, estimada, no era la raça humana.
Vaig somniar que veia un edifici molt alt i després,
milers de finestres i també portes a milers;
cap no era nostra, estimada, cap no era nostra.
Em vaig aturar en una gran planura mentre queia la neu;
deu mil soldats hi desfilaven amb aire greu:
ens buscaven a tu i a mi, estimada, ens buscaven a tu i a mi.”
Qualsevol comentari per més respectuós, ètic, emocionant, d’afecte o d’admiració que pugui fer –però l’he de fer de totes totes– pot semblar balder, matusser o fins i tot un sacrilegi. I segurament és així, només cal llegir-lo i rellegir el poema. Però sí vull dir que no és una cosa llunyana: “mira, parla de l’època Hitleriana i nazista”, “quin horror, oi?” No!
És ben actual. És d’avui mateix: a les terres italianes, franceses, angleses, espanyoles, hongareses, txeques, poloneses, gregues, russes, no cal dir a les Amèriques del nord i del sud s’escolten amb més o menys retòrica paraules, discursos, soflames, a l’inici del terror es construeixen murs i “camps de concentració”. Llegeixin el reportatge de La Vanguardia, del dia 21 dels corrents, intitulat Lesbos, la isla de los sueños perdidos que haurien de fer néixer paraules tan sublims com les de W. H. Auden i tan esfereïdores. I a nosaltres, fer-nos caure la cara de vergonya. I a Europa, i al que en diem món occidental i democràtic.
És un poema del llibre Un altre temps (poemes escollits), amb una traducció excelsa de Marcel Riera, i amb edició bilingüe. Llibre recentment aparegut. La maldat mentre l’home existeixi no s’exhaurirà mai. Com la bondat, tampoc, a Déu gràcies. Però...! Estic convençut que a Andorra ningú serà xenòfob, mai. O ja comencem a tenir por que ens prenguin el pa?
  • #1 funeral blues by Auden too
    (28/10/18 09:57)

    "... The stars are not wanted now; put out everyone/
    Pack up the moon and dismantle the sun/
    Pour away the ocean and sweep up the wood/
    For nothing now can ever come to any good.”


    ― by W.H. Auden , from Another Time. Another times? Perhaps. but I do not think so.

    Respondre
1
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts