Fem i desfem, pensem i oblidem, anem i tornem, i tot amb una fugacitat esfereïdora. Encertem i ens equivoquem, sabem estar al nostre lloc i de sobte tenim notables sortides de to. Ajudem amb bona intenció i de vegades ferim conscients o no. De fet moltes circumstàncies internes i externes influeixen en el nostre comportament, el nostre caràcter, les nostres pretensions i l’expressió que en fem. Però hi ha límits que no es poden creuar, ens agradi o no, no tot s’hi val i hem de ser-ne ben conscients. En la família, les relacions amb els amics o la feina.
De vegades les línies vermelles són fines, i depenen del prisma amb el qual un les mira per veure-les més fortes o menys. Creuar-les o no, és decisió nostra, ja sigui per iniciativa pròpia o incitats per altres. Però el que està clar és que hi ha camins sense retorn, com hi ha desert sense aigua i ombra. Algunes rutes, un cop iniciades no ens permeten fer mitja volta i tornar. Hem de ser-ne conscients i fer-ho atenint-nos a les conseqüències, sabedors que tot canviarà. Per gran que sigui el perdó, per comprensius que siguem i encara que apel·lem a la bonhomia, el pes dels fets ens perseguirà implacable per recordar-nos les misèries de les nostres accions.
Perquè no crec en el no passa res i tot s’hi val, i vull pensar que malgrat que molts actuïn sota el paraigua de la impunitat per després demanar unes simples i poc sinceres disculpes… res queda igual.