x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
La tribuna

Aquells elefants d'Anníbal

L’any 218 abans de Crist, fa exactament 2.236 anys, el cartaginès va passar el Pirineu entre els mesos de juliol i agost per anar de dret a travessar els Alps i avall cap a Roma
Actualitzada 26/10/2018 a les 20:09
“La ruta que va fer potser no la sabrem mai...”, comentava dissabte passat el doctor en Història del Món Antic, Oriol Olesti, en el marc del Col·loqui Arquepyrenae 2, celebrat a l’Espai Ceretània, als peus mateix del jaciment iberoromà del Castellot de Bolvir, a Cerdanya. “Olesti: –li vaig dir- encara som joves i hem de pensar i resseguir-li el rastre i l’acabarem esbrinant el pas d’Anníbal pel Pirineu, i tant que l’hem de trobar!” Confesso que el diàleg amb l’amic Oriol Olesti l’hem repetit, parlant de romans, en cada ocasió que ens hem trobat amb motiu d’una intervenció arqueològica o en els actes de divulgació i debat que posteriorment tenen lloc, principalment a Cerdanya.
Els jaciments antics del Castellot de Bolvir, que llueix al bell mig de la plana, excavat estiu rere estiu i és visitable i explicat al museu-centre d’interpretació Espai Ceretània; el conjunt romà de Llívia, que tant promet; el turó de Baltarga, germà petit del Castellot de Bolvir, i altres punts que s’excaven i estudien per part de Jordi Morera, Joan Oller, Jordi Guàrdia, Cesar Carreras, Oriol Olesti, i el paleolític de Montlleó amb Marta Sánchez de la Torre i Xavier Mangado, i a la Cerdanya francesa Christine Rendu, Pierre Campmajó i Denis Crabol, possibiliten un interessant escenari d’investigació, que fa mantenir el caliu i les ganes de descobrir i conèixer i fer visible allò que van viure els primers pobladors de la serralada pirinenca. Amb els citats, sempre el record viu de l’enyorat Oriol Mercadal, que amb la Sara Aliaga, de ben joves ja van encendre i mantingut encesa la flama de l’arqueologia cerdana.
Anníbal, l’any 218 abans de Crist, fa exactament 2.236 anys, va passar el Pirineu entre els mesos de juliol i agost per anar de dret a travessar els Alps (on el pas per on va collar gairebé està confirmat del tot, ja en parlarem un altre dia), i avall cap a Roma. Al Col·loqui Arqueopyrenae 2 de dissabte passat, vam poder escoltar interessants aportacions sobre el possible recorregut d’aquell estiu, quan després de vuit mesos d’assetjar i guanyar Sagunt, aniria amunt, a travessar l’Ebre pels voltants d’Ascó (tal com ens va dir Jaume Noguera, professor d’Arqueologia de la UB, que estudia els camps de batalla de la Segona Guerra Púnica), i cap al nord, amb el coratge, ardiment i empenta d’un garrit i aguerrit jove de 29 anys, Anníbal Barca, general en cap dels exèrcits cartaginesos a Hispània, entestat a anar a atacar el cor de la República Romana, gesta que deixaria el seu nom marcat a foc per a la resta de la història.
Per on va passar el gran cos de l’exèrcit d’Anníbal, junt o en diferents columnes, és un repte que ens fa pensar, tot serpentejant, i moure’ns per la pell de la terra catalana. El professor Jaume Noguera, situa un campament previ, als voltants d’Agramunt, on Anníbal acabaria de rumiar per on anar a travessar les muntanyes que al nord, alteroses serraven l’horitzó. Allà al davant, l’entalla del Segre, entre Aubenç i Turp, atraient però impenetrable pels seus estrets i garantes. Més cap a la dreta, les embocadures del Cardener i el Llobregat, als capçals de la vella Setelsis (Solsona) i el Castrum Bergium (Berga), de més bon passar. Ens anima a seguir el pas d’Anníbal, el més curt i diguem-ne per abreviar, de bon fer, i dir la ruta que uniria Berga i Cerdanya per la Pobla de Lillet i el Pla d’Anyella, ruta que, advertim, fem i tracem deixant de banda carreteres i vies actuals. Ocasió en tindrem d’anar desgranant-ne els passos i els portells.
De la magnitud i grandària de l’exèrcit cartaginès, de milenars d’homes, genets i foners menorquins i 37 elefants, aquells somiats i volguts rastrejar elefants d’Anníbal, que com una afamada marabunta de formigues va fer tremolar la terra dels lacetans, bergistans, andosins i ceretans aquell estiu del 218 ane, amb evidències de saqueig, buidat de sitges on tenien el gra i incendi provocat als jaciments arqueològics del Castellot de Bolvir i Baltarga, ens en podem fer cabal i idea –mentre anem apamant les riberes i collades– amb la imaginació i relat literari que en fa mossèn Cinto Verdaguer, en el seu cant 7 de Canigó, en el Passatge d’Hanníbal, que ell fa passar per l’Empordà: “Segons l’opinió més admesa, Hanníbal atravessà els Pirineus passant per Espolla, Carbassera, coll Tarrés, puig Maçana, i per la vall d’aquest nom baixà al Rosselló. Els pocs traginers que encara fan aquest camí l’anomenen la Carrera Vella.”
Resumim aquí el ressonador i vívid passatge escrit per Verdaguer: “De prompte se sentiren remors en la collada,/ com d’un torrent quan ronca venint la torrentada;/ la borinor s’acosta./ Serà que un vent ha foses les neus de l’alta cima,/ serà un estol de feres que ve mudant de clima,/ o el rúfol torb que espolsa sa crina com un cavall?/ És el torrent d’Hanníbal; amb grans destrals i serres/ li van obrint passatge deu mil treballadors,/ el puig son front abaixa, la vall s’omple de terres,/ el pont d’una gambada passant rius bramadors./ Les penyes, si fan nosa, i els grenys del camí trauen;/ al colp dels llenyataires arreu los arbres cauen,/ els faigs i les moixeres són canyes que s’ajauen,/ els vellaners són herbes als peus dels dalladors./ Els balears penjada duen al braç la fona,/ trenada amb tres badies de cànem o de pell./ El cos de sagitaris segueix la immensa rua;/ buiracs feixucs ressonen damunt sa espatlla nua./ I, avall, onades d’homes a onades succeeixen,/ones de ferro a onades d’acer sense parar,/ Enmig de la boirada de pols que els acompanya/ lluir se veuen armes d’acer i escuts d’aram;/ Cent elefants segueixen, com serres que caminen,/ formant grans siluetes al dors del Pirineu;/ per fer-los pas els roures de tres-cents anys s’inclinen,/ els castanyers se rompen, més flonjos que llur peu./ Per forta rerassaga vint mil cavalls segueixen,/ tots ells fills del Sahara, germans del Simoün;/ com els centaures, sella ni brida no coneixen/ els Etiops que els munten, poltró i genet fan un./ Hanníbal és alt, ample d’espatlles, de colossal figura,/ un perpunt d’or abriga son pit i sa cintura;/ dels joves de Cartago té l’aire i l’estatura;/ té dels lleons de l’Atlas el tronador rugit”.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts