Molt probablement, les alabances que Xavier Espot rep dels seus co- religionaris a l’hora de qualificar-lo com a millor candidat possible a DA, prové d’un determinat caràcter i d’un determinat estil a l’hora d’entendre el servei públic des de l’exercici de la política. Però ell mateix sap que arriba a candidat en un dels moments més delicats per al seu partit, amb una motxilla plena de pedres i amb molts dubtes sobre un triomf electoral, davant les coalicions que es configuren com a rivals. Moltes coses haurà de canviar Xavier Espot si realment vol que el seu partit sigui creïble per tornar a revalidar la majoria absoluta. Perquè al desgast obvi de vuit anys governant, haurà de fer front al llast que li deixa l’actual cap de Govern amb aquell tarannà que el caracteritza i que tants bons rèdits electorals li ha donat, però que arriben després de 25 anys a l’esgotament final: fer política basant-se en l’engany, l’opacitat, el populisme sense mesura, la supèrbia, la classificació dels ciutadans en andorrans bons i dolents, les actituds excloents... i un cop desterrada aquesta praxi, desitjant que cap més polític en faci ús, li caldrà que es recuperi la confiança en un govern que faci de les persones el centre de les seves polítiques, plenament participatives, per decidir determinades actuacions; un govern on la cultura no sigui només un museu i un espectacle, sinó que posi en valor tot el patrimoni del país; on l’economia esdevingui un bé comú i no només un indicador de valor monetari; o un govern que tracti el foment del turisme amb visió de país i no de parc temàtic... per posar només alguns exemples.