La Lliga del Bon Mot

Molts de vosaltres ja deveu saber que el Codi Penal anterior a la Constitució andor­rana anava a missa, és a dir, que castigava amb pena de presó qui blasfemava, i addictes a anar a Barcelona, recordeu o heu sentit a dir que al metro, després de la guerra civil espanyola, hi havia uns cartellets que alertaven: “Prohibida la blasfemia y la palabra soez”, però potser no coneixeu la Lliga del Bon Mot, una associació catalana (1908-1963) nascuda amb la mateixa fi, el membre més conegut de la qual era Joan Maragall, poeta i home de la burgesia que afirmava que el català “sembla l’hostal de la mala paraula; sembla feta expressa per dir baixeses, i la seva força expressiva es manifesta principalment pel renec i la turpitud. En cap altra llengua el renec és tan renec com en la nostra”. Alça, Manela!

Jo vaig tenir la sort o la desgràcia de néixer el seixanta-quatre, un any després de dissolta la “lliga del bon rot”, que en deien els detractors. I ho vaig fer en un bar on la nena podia saltar amenaçant algun client amb un “fot-hi la manilla, cago en l’hòstia puta!”, i el pare renyar-la des de darrere el taulell amb un “vols enraonar bé, que no costa una punyetera merda, cago en Déu!”. Anys més tard, la Sue Ellen deia de tot excepte bonic a en J. R. i tots ens vàrem adonar que quan algú ens en fa alguna no ens surt de renyar-lo amb un “que Déu us perdoni”, sinó que ens recordem de la família de tots dos: la d’ell i la de Déu. Passats els anys i en ple segle XXI, ja hem dit que la Constitució va laïcitzar el Codi Penal andorrà, al metro i als trens de Rodalies de Barcelona tenen altres prioritats i la Lliga del Bon Mot ja no serviria de res. O sí.

Hi ha una colla de gent a qui ens agradaria refundar-la, però no pas amb el mateix objectiu, sinó per lluitar contra el mal mot, contra aquell mot que no és adient en una situació determinada, és a dir, quan es confonen els collons amb els rosaris, és a dir, quan es diu “coi” quan es vol dir “cony”, o “bodega” quan es vol dir “celler”, o “ullal” quan es vol dir “trau”. Amb tot, no ho farem mai. I no ho farem perquè molts catalans, per vergonya o per incultura, ja parlen i reneguen, parafrasejant Carner, “oh, Déu, en castellà!”.