x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
La tribuna

El porta a porta

El partit de l’alcadessa de Barcelona, Ada Colau, es presentarà a casa dels electors no per explicar què ofereixen si són escollits, sinó per preguntar què necessiten els ciutadans
Actualitzada 21/10/2018 a les 07:02
Llegia l’altre dia a la premsa d’abaix que Barcelona en Comú, el partit de l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, “posaria en practica un porta a porta electoral bevent de l’estil dels estatunidencs Sanders i Ocasio-Cortez, ubicats a l’esquerra del partit demòcrata americà”.
Consistiria, tot plegat, que dues persones es presentarien a les cases dels futurs electors per parlar de la seva candidatura. I que no se centrarien a explicar-los el que ofereixen els candidats a ser elegits, en aquest cas, reelegida, la Colau. No. Sinó que es només els preguntarien el que necessiten els interlocutors, és a dir, els futurs votants. Els problemes reals que els afecten.
I una dada que realment em va cridar l’atenció: aquesta conversa es portaria a terme al llindar de la porta de casa, sense entrar a l’habitatge. Deia el comentarista que era per no envair o assaltar l’àmbit familiar. Sembla ser que s’havien desplaçat a les Amèriques per “aprendre una tècnica de mobilització social”. A més, els porta a porta només van destinats no pas a afiliats i simpatitzants, sinó principalment a indecisos, que en definitiva són els qui fan guanyar les eleccions.
M’imagino que abans o després, Barcelona en Comú llogarà una empresa especialitzada que li lliurarà un petit o ampul·lós informe i arreveure, car­regat de consells psicològics, físics, i fins i tot de vestimenta. I a cobrar, és clar!
M’ha fet gràcia aquesta notícia, com a mínim pel fet que a Andorra el porta a porta ha estat el sistema de promoció electoral més eficaç durant centúries. Però com que sempre, o bé hem tingut complex d’inferioritat, o bé ens hem fixat amb els savis del costat, en el pitjor, és clar, no pas en el millor, per efusions modernistes i progressistes, vam establir –ho hem fet i encara ho fem en tantes coses...!– que el porta a porat ja havia passat de moda, i que el que calia fer eren programes electorals –si eren en paper couché millor– i grans reunions de poble, i contractar grans gurus que haguessin seguit el caucus dels Estats Units.
Que consti que soc partidari de les reunions de poble, en les quals s’explica el que es vol fer per als ciutadans. Els programes electorals, en canvi, a mi m’han servit per eixamplar el meu arxiu, per a poc més. I parlant amb altres persones, m’ha confirmat que a part d’alguns afiliats, no se’ls llegeix gairebé ningú.
Però sempre he cregut amb el porta a porta, és a dir, parlar directament amb els qui es volen presentar a comandar el poble, legislar o encapçalar el Govern, i sobretot amb els qui encara romanen indecisos. A Andorra, però, som més ben educats, i normalment no se’ls rep al llindar, sinó que se’ls fa entrar, i se’ls convida a llonganissa, bringuera i a un vas de vi. Almenys, era el que feia la meva germana, a cal Giraut d’Escàs. Ara, no ho sé...
Sé que és difícil, per exemple, a la Massana, que hi ha una població, segons em diuen, de 2.000 i escaig votants. És humanament impossible “veure” tothom. Però si anem descomptant els qui s’anomenen els fidels, els nostres, o aquest no cal tocar-lo, la població amb la qual pots arribar i preguntar-li què necessita i què preocupa més el ciutadà, no és tan angoixós el porta a porta.
Ja que tenim tan bones relacions amb els països del costat, i de manera preferent amb Catalunya i Barcelona, és una llàstima que l’alcaldessa de Barcelona o el seu equip hagin hagut d’anar-se’n als EUA per aprendre una tècnica de mobilització social, quan a pocs quilòmetres tenia els andorrans, això sí, no del tot fiables, un xic xanxulleros, “que ens miren per sobre l’espatlla”, “i que són molt seus”, i preguntar-los com els ha funcionat això del porta a porta, durant anys i centúries.
Vull afegir que en els dies que ens toca viure tinc una admiració i respecte enormes cap als qui volen comandar Andorra avui, tenint en compte els temporals que s’acosten: Unió Europea, reinventar Andorra a tots els nivells, donar confiança i algunes certeses i il·lusió a la gent. Cal ser molt valents, i tenir molta capacitat d’embranzida. M’imagino que la tindran els postulants i que calcularan el risc que significa no només seure’s en una cadira, sinó també escoltar, escoltar molt, dialogar, dialogar molt dins i fora, aflorar les més excelses qualitats diplomàtiques que sempre hem tingut els andorrans, segons diuen, i saber decidir amb seny, prudència i alhora amb certa gosadia. És clar que hauran de continuar la labor –amb encerts i amb errors– que han fet altres governants al llarg d’aquest segle XXI. Però els temps, avui, són molt més convulsius i cada dia ho seran més.
Suggereixo que no és temps de passar factures, però, sinó més aviat d’unir esforços i empentes.
Els temes que Andorra ha d’afrontar, crec modestament, no són de novació, més aviat de renovació i adaptació.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts