Cactus

Dimecres al vespre em van convidar a sopar i em van regalar un cactus. Podríem deixar-ho aquí i m’hauria quedat un microrelat d’autoficció plenament adaptat als temps en què vivim: curtet, quotidianitat, un puntet de misteri, un pessic d’exotisme... Hi podria afegir algun element més: qui em va convidar a sopar, no va sopar amb mi, ho va deixar pagat. I encara: no era un sopar de parella, no vaig ser l’únic convidat, érem uns quants. De tots ells –una desena– no coneixia personalment gairebé la meitat, i amb els altres no havia sopat mai o hi sopo molt menys sovint del que m’agradaria. Acabo: les dues persones amb qui la disposició espacial em va lligar de manera més directa (enfront i al costat) eren dues de les persones a qui no coneixia de res però de qui segueixo –amb admiració– la seva feina.

Fins aquí el relat. De no-ficció, perquè va passar de veritat. El primer impuls en ser-hi convidat va ser no anar-hi. El primer impuls en adonar-me que qui convocava no vindria va ser empescar-me una excusa qualsevol i aixecar-me. Però ens vam quedar tots. Mig incòmodes, mig excitats. I vam tornar a casa (m’aventuro a posar-me en la pell de tots els comensals) amb un somriure, mig transformats.

I tot això a què ve a tomb? Doncs perquè no puc deixar de llegir la situació descrita com una performance contra la previsibilitat. En una societat mcdonalditzada com la nostra, on –encara que es vesteixi d’innovació, de personalització i d’experiencial– tot ha de ser ràpid i previsible, ser empès fora de la normalitat té un punt refrescant i esperançador. Tot el que sigui enginyeria social per buscar nous espais i formats de diàleg i d’intercanvi que ens facin sortir de les nostres bombolles autoreferencials impregnades de biaix de confirmació només poden ser bones notícies. Fa molts anys, una d’aquestes alternatives va ser Twitter; ara, en canvi, la xarxa de l’ocellet ha quedat devastada pel like acrític i per les discussions que tenen moltes més possibilitats d’eternitzar-se i enquistar-se que de ser mínimament edificants des de la discrepància. Bon vent! Però se’l troba a faltar. Però necessitem alternatives per continuar tenint teixit social. Potser són les passejades que ens proposava l’altre dia el Ramon Tena. Potser són sopars amb cactus. Explorem-ho!