Una colla de mitjans espanyols es feien ressò dimarts d’un estudi de la universitat de Washington (no especificaven si és un centre de la capital dels Estats Units o un dels molts que tenen aquest nom als diferents estats d’aquell país) segons el qual l’any 2040 Espanya tindrà la població més longeva del món, amb una esperança de vida d’uns 87 anys, tres més que ara. D’Andorra no en deien res; però tenint presents les variables que es fan servir per elaborar aquesta mena de prediccions, el més lògic és pensar que l’esperança de vida dels andorrans el 2040 no estarà gaire lluny d’aquests 87 anys. El primer impuls, en llegir-ho, és exclamar: que bé! Però quan t’ho penses una mica, i veient com estan les coses per aquí baix, et comença a córrer una suor freda per l’esquena perquè ja no saps si arribar a una edat tan avançada serà una benedicció o una maledicció. Ahir precisament s’hi referia l’economista i politòleg Manuel Blanco, que ha publicat recentment Una sociedad sin hijos. Blanco alerta al llibre que, de continuar l’actual baix índex de fecunditat a la societat espanyola, en el termini d’una generació Espa-nya esdevindrà el tercer país més envellit del món, just per darrere del Japó i de Corea del Sud, la qual cosa suposarà un volum de despesa en pensions i en sanitat inassumible per a les arques públiques. Però tampoc una política efectiva de foment de la natalitat no resol el problema a curt termini, perquè ningú no garanteix que l’evolució del mercat laboral serà capaç d’oferir prou llocs de treball i de prou qualitat com per generar els ingressos necessaris per atendre com cal els drets i les necessitats de la gent gran.