x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
La tribuna

L'aposta de Marc Aureli: Júpiter, símbol de l'exercici lúcid del poder

La divinitat del responsable polític rau en la seva essència d’humà, que és el bon ús de la raó i que el diferencia dels altres animals
Actualitzada 18/10/2018 a les 06:42
    Jordi Pia-Comella
Contràriament al que deia en l’article anterior, la rentrée d’Emmanuel Macron no és ni un malson ni una tragèdia grega, sinó que s’ha convertit en la telenovel·la política del mes. “Estimat espectador! [apagui el telèfon mòbil i no faci fotos durant la funció] el president jupiterí, al qual se li retreia no moure’s del seu tron, de contemplar la realitat des dels cims, inaccessibles i superbs, de l’Olimp, el mateix president [no s’ho perdi!] ha rebaixat [que dic!] degradat! la funció presidencial en aparèixer, a principis d’octubre, en una selfie acompanyat d’un delinqüent que fa gestos indecents.” Unbelievable!
La polèmica de la selfie és estúpida i frívola. Només ens falten les crispetes perquè es confirmi una vegada més el vell proverbi llatí Panem et circenses: al poble pa i jocs, els dos ingredients majors per distreure, manipular i controlar l’opinió pública. Tot i així, l’anècdota em sembla simptomàtica de la crisi que pateix actualment el poder vertical en les nostres democràcies, alhora a la recerca d’un poder més fluid i dirigides cada vegada més pels mitjans. D’una banda, la polèmica evidencia un cop més que Emmanuel Macron no ha sabut encara trobar l’equilibri just entre verticalitat i horitzontalitat, passant d’un extrem a l’altre. D’altra banda, l’incident de la selfie hauria de recordar al president gal que en la mitologia romana, per sobre de Júpiter hi ha el Destí, o, per als qui no hi creuen, la Fortuna: una mena de ruleta russa que, com la descriu Maquiavel, ben conegut d’Emmanuel Macron, ascendeix i destitueix els líders com si fossin marionetes. Així, per molt maquillatge i escenificació del poder que s’hi posi, el president-actor no podrà mai controlar la seva imatge: sempre se li escaparà de les mans, aspirada pel remolí frenètic i vertiginós dels mitjans de comunicació, la nova Fortuna del segle 21.
Parem doncs de representar-nos Júpiter com el que no és: un déu tot poderós. I inspirem-nos en l’emperador i pensador romà Marc Aureli, que ens dona dos mil anys enrere una visió molt més subtil i complexa del poder jupiterí. En les seves Meditacions –un monòleg interior escrit en grec– el líder romà intenta associar com dos cares d’una mateixa moneda la figura imponent de Júpiter amb el model humil del líder humà. Aposta per fer de l’un la condició de l’altre. En aquest article veurem que amb Marc Aureli Júpiter ja no simbolitza la potència extraordinària de l’home tot poderós, sinó la virtut humana entesa com el bon ús de la raó. És més, Júpiter esdevé el símbol d’un exercici lúcid del poder, basat sobre la idea que per ser capaç de transformar el món, el líder ha de tenir una consciència aguda de les seves limitacions com de les de la realitat que vol canviar. Res de teoria pura aquí: sent, al seu temps, l’home més potent de l’Occident, Marc Aureli es va esforçar a aplicar a la lletra aquesta intuïció genial, ocultada avui pel guirigall mediàtic.
Per començar, Marc Aureli es proposa desmitificar el poder jupiterí que amb la seva pompa i els seus símbols l’allunya dels altres ciutadans fent-lo sentir superior a ells. A títol d’exemple, recordem que com a emperador romà, Marc Aureli és pràcticament adulat com un déu: els medallons de l’època exalten la seva potència sobrenatural i el representen dret sota el braç protector de Júpiter. Per no caure en la temptació de la desmesura, Marc Aureli s’esforça de no identificar-se amb la seva funció imperial: “Guarda’t de cesaritzar-te, de tenyir-te d’aquest color, perquè és el que passa. Conserva’t simple, bo, pur, digne, amic de la justícia.” L’expressió cesaritzar-te fa referència al títol honorífic Cèsar que s’aplicava a l’emperador en honor al gran general romà, divinitzat a l’època de Marc Aureli. Les Meditacions asseguren així una teràpia saludable contra aquesta droga dura que representa pels responsables polítics l’afany de poder.
Després, un cop trencat l’encís de la superpotència, Marc Aureli s’exhorta a venerar com una divinitat la facultat de raonar que, segons ell, és un fragment de l’ànima de Júpiter, definit aquí com la raó que governa el món. Aquesta facultat humana es declina en diferents virtuts: el seny, que en permetre al líder de distingir el que depèn d’ell i el que no, el condueix a fixar límits del seu perímetre d’acció; la humilitat, que el porta a escoltar i acceptar l’avís dels seus subordinants; l’autocontrol i la mesura que practica el líder sobre les seves impulsions. Amb altres paraules: la divinitat del responsable polític rau en la seva essència d’humà, que és el bon ús de la raó i que el diferencia dels altres animals.
A més, la convicció de ser, gràcies a la seva facultat de raonar, un fragment dels déus, condueix Marc Aureli a fer d’ells el mirall de la seva acció política. Que no se’m malentengui! El mirall compleix aquí la funció filosòfica, i no cosmètica, que ja li assignava abans Sòcrates: l’home veu en el diví, no la imatge del que és realment, sinó el reflex de la perfecció humana a la qual ha d’aspirar. Quan el líder romà posa com a exemple la generositat dels déus que fins i tot s’estén als dolents, és una manera per a ell, primer, d’exhortar-se a seguir l’exemple amb els seus enemics, segon, de constatar l’abisme gegant que encara el separa d’aquest model d’excel·lència moral. En resum, al fer dels déus el mirall del seu poder, Marc Aureli ni és narcisista ni es deixa endur per la folie des grandeurs, sinó que es lliura a un verdader exercici d’autocrítica.
Per últim, però no menys important, el lector recordarà que per als romans Júpiter està sotmès a les lleis del destí. No diu una altra cosa Marc Aureli quan es compara al déu dels déus, interpretat aquí com la metàfora del principi còsmic a l’origen del món. De la mateixa manera –escriu el líder romà– que el principi còsmic és un foc que anima i modela la matèria malgrat les resistències que ella li oposa, el responsable polític ha de ser també com aquest foc ardent que fa de tot obstacle el combustible de la seva acció. La referència a Júpiter manifesta doncs la clarividència, no l’arrogància, del líder. El confronta als límits de la seva acció política tot recordant-li que amb la combinació encertada –sort, seny i astúcia– aquests mateixos límits li podrien obrir un camp immens de possibilitats.
Que el Júpiter de Marc Aureli serveixi doncs de mirall a Emmanuel Macron! I desitgem-li així que l’ús de la raó i l’acceptació lúcida de les seves limitacions li permetin trobar, amb una forta dosi de sort, la fórmula adequada per reformar la seva nació: una nació, segons ell, de “gals refractaris als canvis”.
Continuarà.

*Jordi Pia-Comella, Professor associat Universitat Sorbonne-Nouvelle, professor invitat HEC-Paris i membre de l’Institut Universitari de França
Etiquetes
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts