Runer amunt

Si la setmana passada feia un retrat dels andorrans que engeguen Runer avall els residents estrangers que discrepen de la seva visió del país, és de justícia que avui toqui el rebre als qui vivim Runer amunt sense ser-ne nacionals, és a dir, als qui aquí s’anomena “residents” a seques, com si els andor­rans residissin en un altre lloc. He de dir que també som força patètics, tot i que tenim les nostres especificitats dins del patetisme fins i tot a l’hora de reclamar els nostres drets. I és que moltes vegades oblidem que també tenim deures i que vivim en un estat que no és el nostre, però que ens acull.

Per allò de posar el burro al davant, començaré pels catalans. Amb la història que Andorra és un poble germà amb el qual compartim llengua i cultura, tot sovint oblidem que la frontera separa dos estats i ens passegem pel país com si en fóssim els amos, tot sovint sense respectar que són els andorrans els qui tenen dret a vot i, per tant, els qui han de decidir com volen que sigui casa seva (no em feu dir allò de “sempre que respectin els drets humans...”, que ja ho dono per descomptat). Els qui trobo fantàstics, però, són els espanyols, que defensen abrandadament Andorra i les seves especificitats davant dels catalans, però que, curiosament, ho fan en espanyol, és a dir, sense cap mena de respecte per la llengua oficial del país, com si aquest territori fos una província més d’Espa­nya i ells també es passegessin per casa (els francesos fan el mateix amb el francès, però aquests no viuen Runer amunt, sinó Arieja avall). Però, vaja, desenganyem-nos, els qui em tenen el cor robat són la majoria de residents, hagin sortit d’on hagin sortit. Han vingut aquí a treballar i ho fan: treballar i callar.

Ja ho veieu, doncs, entre andorrans i residents, això és la terra de Xauxa com la pintava Bori i Fontestà: “no mana ningú / i tothom creu i va recte, / perquè s’acata i respecta / el pensar de cadascú... / Les cases són de tor­rons; / les parets de xocolata, / les rieres d’or i plata...”. Creieu-me: si sempre hi heu vingut de turistes, veniu-hi una temporada de residents i, “quan sereu de tornada / d’eix país formós i gai, / com que jo ho hi he estat mai, / ja em contareu si us agrada”.