Falsos debats i demagògia

No crec que la societat andor­rana vulgui una despenalització de l’avortament en el sentit d’una llibertat absoluta i gratuïta; ni despenalitzar cap comissió d’una acció agressiva, amb conseqüències o sense.

Però la llei ha de contemplar fórmules respectuoses perquè, en cas de detectar-se un mal previ, o a l’inici d’una gestació, no evolucioni cap a un pitjor.

Tot i conèixer la joia normal d’un embaràs, el pas del temps i situacions percebudes, i algunes viscudes, m’han ensenyat que també pot comportar tant de patiment que pot arribar a convertir diverses vides en permanent tortura.

Seria cínic no admetre que, quan es donen aquestes tristes circumstàncies, s’acostumen a buscar solucions. I cal acceptar que tots els implicats, amb els professionals escaients, s’hi dediquen amb dignitat. Fins i tot la Caixa Andorrana de Seguretat Social adequa i adapta prestacions.

Així les coses, si apareixen problemes molt greus en embarassos, convé gestionar-los al més aviat possible, i trobar-hi el remei menys traumàtic possible. La ciència mèdica ho pot, i ho fa. I la llei, amb la medicina, hi han d’acompanyar. Respectant el precepte de la Constitució pel qual es reconeix el dret a la vida i es protegeix plenament en les seves diferents fases. Amb els mitjans d’atenció a la pacient amb les màximes garanties per a tota la seva afectació.

En lloc de ser impulsius i sacsejar institucions garants de la idiosincràsia andorrana i del seu equilibri, penso que seria millor dedicar fines energies polítiques a intentar ser modèlics i previsors, determinant amb claredat i seguretat jurídica situacions dramàtiques per a la salut física i psicològica de les persones, establint les teràpies més escaients per atendre-les, amb la delicadesa que una circumstància tan dura requereix. Sense confondre la interrupció d’un procés biològic perillós per raons fixades, taxades, i avaluades i acreditades, amb atemptar al dret a la vida.