'Sempre amb vosaltres'

Aquests darrers temps estic fullejant i revisant Maquiavel, Baltasar Gracián, el Manual Digest, entre altres lligalls vells que no deixen de ser pesos pesants que han deixat petjada al llarg de la història de la ciència política. I per tant, sovint em venen al cap conceptes com credibilitat, confiança, conseqüència, dignitat, ètica, estètica, el fi justifica els mitjans, l’ambició en el seu grau més pelut, el vell axioma el que avui és veritat, demà serà o pot ser mentida, la utilització del que s’anomena poble, gent, comunitat; electors, partits, ideologies, tot, tot per arrambar una cadira i un càrrec públic, és a dir, poder viure de la política. I també del transfuguisme.

Ben entès que els autors amb els quals em torno a barallar aquests dies tenen parers diferents, poc o moltíssim, de la política, de l’ètica, o de la moral, alguns diametralment oposats, i d’èpoques diferents. O com deia Naguib Mahfuz: “el pitjor que et pot passar és tenir un cor nostàlgic i una ment escèptica”, és a dir pensar i creure que hi ha persones que realment sorgeixen de la decència, de la integritat, del treball honest, i utilitzant els mitjans democràtics del sistema democràtic participatiu, se sotmeten al porgador que significa presentar-se a unes eleccions, presentant el corresponent projecte il·luminador, no críptic, realista i pragmàtic, ben allunyat de qualsevol foc d’encenalls per ensarronar els electors.

El cor em diu que és així, o en tot cas, hauria de ser d’aquesta manera. Que com que sempre he cregut més en el bé que en el mal, és el sender que enceten la gran majoria dels polítics, per primer cop, o continuen usant, i es presenten a les eleccions per servir amb totes les seves llums, fins i tot ombres, país, ciutat, o poble que volen governar o administrar. Amb aquesta actitud meva no cal que els digui que he rebut cada castanya! Ingenu, em diuen veus afectuoses del meu entorn. Després d’aquestes experiències –a Andorra, i avui, gairebé arreu– tindria el perill de convertir-me en un radical escèptic, en un críptic amargat, en un esbojarrat passota abstencionista, o en un matusser cínic, que és el pitjor, considero. La ment que et fa ser escèptic, com deia Mahfuz.

Per altra part, tampoc vull convertir-me en un il·lús, en un somiatruites, o com diu el gran comediògraf Movawadi –l’autor de l’obra Incendis–: “la meva angoixa principal és tornar-me un vell carallot”. O potser això de carallot, no només jo, sinó molts altres, ja ho portem a sobre des de ben joves?

Però si us plau, mirin com està aquest món que ens ha tocat viure –ja sé que ho fan, això de mirar, m’han d’excusar el consell– no es pot agafar res: a Espanya (corrupció, violència, tot s’hi val, xantatges, utilització de tot i tot per només uns quants); a França, el Macron pràcticament ha es-bor­­rat del mapa el parlament; a la meva estimada Itàlia, el naixement d’un món Mussolini?; a Alemanya, la ultradreta, com als països nòrdics; i Turquia; i Rússia, i la guerra de Síria, i la Xina; i mentres, la fam, l’emigració, la mort, la venda d’armes, la hipocresia, la doble moral... I la nostra vella Europa nascuda amb Carlemany, avui alguns (molts), amb ànsies enormes de trencar-la, esbocinar-la, i repartir-se’n les engrunes; i la vella i esperpèntica May, a Anglaterra; i el ninot del Trump. I els escàndols de l’Església catòlica i luterana; i els intents de cops d’Estat curials del Vaticà. I l’obscenitat dels qui comanden les finances del món –no masses– davant la pobresa, misèria i inanició de tants! Però al que anàvem: no són ells el problema (essent-ho), són els qui els voten, els han votat i continuaran fent-ho. O no és així?

I això de l’espantall i de les disfresses del trànsfuga com a actitud política m’ha vingut al cap, remenant els tractadistes de ciència política esmentats al principi, però sobretot llegint que un presumpte alcaldable per s la ciutat de Barcelona, més avall de la frontera, es va presentar com a diputat a França, ara fa 15 mesos, guanyant per pocs vots amb aquest axioma: Sempre amb vosaltres. Per poc no el tenim com a Copríncep d’Andorra. Després diran que no hi ha àngels protectors. De l’alcaldia d’Evry (onze anys) a Barcelona, passant per no sé quants càrrecs, ministeris, partits i fronteres. En el futur aquest cas podria ser estudiat a les universitats que atorguen màsters autèntics i prestigiosos com a prova experimental i comprovada del fet que hom pot tenir un armari de gecs de tot tipus i de totes les talles per engiponar-se a dreta i a esquerra, segons escaigui. La constatació de l’ambició tersa, subtil i ambigua. (Ben entès que tothom té dret a fer el que li sembla. Només mancaria! Ho dic amb tot respecte. Sí que em fa gràcia, però, la manca de ridícul). Continuarà vivint a París –és a dir, al carrer París de Barcelona– i suposo que als electors barcelonins els etzibarà també: “sempre amb vosaltres”; fins quan? La seva família prové de Tarragona, i al segle XVII s’afincà a Barcelona. Nasqué a Horta, i es diu Manel Valls. Hauria pogut ser Copríncep d’Andorra. Ai, senyor! Ben entès que com a estranger que soc respecto els guirigalls dels països veïns, la qual cosa no m’inhibeix de donar la meva opinió, expressar el meu humor de vell carallot, i pensar ben sincerament que qui es consideri pur tiri la primera pedra. Em sembla que romandríem atònits davant la reculada que faríem tots. I si el nou gec li funciona, com sempre seran els electors els qui ho volen.

Però no creguin, és un cas vistós, però no l’únic. A casa nostra, de tant en tant, també succeeix aquesta legítima correcuita d’un grup a un altre. A més, a la vella Andorra, terra d’hospitalitat, no crec que mai amenacéssim expulsar persones de la gran raça gitana. Ho crec, vaja!