x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
La tribuna

Blancs o negres

Vaig aprendre que cal que tots plegats portin a terme més parlamentarisme de fina ironia i humor, i menys quincalleria
Actualitzada 27/09/2018 a les 06:40
Per raons de salut física –no pas mental–, dimarts passat vaig seguir la segona jornada del debat d’orientació política al si del Consell General, com a senzill ciutadà de peu o de llit, això sí, intentant pensar, veure, mirar rostres, gestos, rialles d’uns i altres, segons intervinguessin uns o altres.
A grans trets, i sense caricaturitzar en absolut, no és la meva manera de pensar i escriure, i tampoc no soc polític en exercici, sí que voldria sintetitzar, a grans trets, un recull de conceptes i d’expressions que em van suggerir els protagonistes d’aquest ritual anomenat “debat d’orientació política”.
–Crec que més que un debat d’orientació política que, en principi, es refereix al futur, va ser més aviat un balanç de gairebé les dues legislatures darreres, comentades des de l’executiu per l’actual cap de Govern, i el corresponent debat per part de l’oposició mirant més cap enrere i oblidant el futur.
–Al meu parer, de tots els colors del calidoscopi van dominar el blanc i el negre, per sobre dels grisos, blaus, etcètera. Per part del Govern, majoritàriament imperaven àmpliament els blancs, atribuïts (molt hàbil el cap de Govern) no només a l’executiu, sinó a tot el Consell General, i a una “societat andorrana madura” (cito literalment). Posteriorment, tant el mateix cap de Govern com el portaveu del grup parlamentari (hàbil també, el professor Baró), acceptaren que determinades coses es podien haver fet millor. Certament, un axioma que, tot i ser sincer, no enterboleix de cap manera la blancor del missatge general.
Per part dels partits de l’oposició, la paraula “fracàs”, “llarga llista de fracassos”, “míting electoral”, és el negre més absolut, que ensenyorejà la bancada opositora. Sense matisos, amb total radicalisme per part d’uns i amb una sopa confusa de xifres per part d’altres.
Com que parlo de continguts –després em referiré a les formes–, el maniqueisme surà esplèndid al llarg i ample de la sala (moderníssima) del Consell General.
És a dir, entre el positiu absolut i el negatiu absolut, existeix una gamma de colors importantíssima, però per arribar a copsar-los cal una finesa d’anàlisi de la realitat complexa i sobretot fugir del que jo qualificaria d’actitud apocalíptica o de complaença excessiva, la qual cosa no vaig saber veure.
Tampoc vaig veure enlloc, com algú insinuava, que es posaven sobre la taula dues Andorra (sempre estem temptats a acudir a les dues Espanyes de l’admirat Machado, i quan això succeeix jo no puc deixar de preguntar-me quina farà plorar l’altra de les dues Andorra), la de sempre i la qualificada d’innovadora, creadora, reformista. Vull ser honest i sí que vaig albirar que la darrera legislatura havia estat marcada per l’afer BPA. Sens dubte!
Un aspecte ben curiós en el debat va ser la necessitat d’assenyalar per part dels protagonistes, uns, els de l’oposició, que tenien contacte directe amb la societat andorrana i que d’ella havien constatat l’enorme fracàs –en singular i en plural– del Govern. I aquest, pensava que era precisament la societat andorrana “madura” la gran protagonista dels canvis i reformes continuats –ja havien començat en antics Govern– o portats a terme per l’actual. Continuava el radicalisme com una mena de mur de les lamentacions (salvats, això sí, els ministeris d’Educació i Medi Ambient).
Jo penso que la societat andor­rana actual –fugint d’apocalipsis i de miracles espatarrants– viu en certa torbació, almenys en un clima de desorientació, que té por no sap ben bé de què i per què), certa ansietat, es refugien alguns en un passotisme autodefensiu, i se li ensorra el castell de naips que havia construït o li havien construït, sense adonar-se, o no volent acceptar per autodefensa lògica i comprensible, que el món ha canviat. I Andorra, també. Que això de “a Andorra més barat” gairebé s’ha acabat, que l’al·lusió al turisme de qualitat “és més retòrica que res”; el mateix succeeix als països veïns, i a Europa, en general. La classe mitjana pràcticament ha desaparegut i per tant el seu poder adquisitiu ha minvat molt. Anar a Andorra per comprar, pràcticament ja és d’una altra època. Per tant, s’haurà de viure d’una altra manera. Però, és clar, ens hem acostumat a viure amb uns serveis públics millor que els de molts estats grans. I d’on han de sortir els diners? S’ha de reinventar Andorra, amics, com ho ha fet al llarg de la història. Si no és així, “a reveure”.
També vaig sentir tristor, que algú va dir que no era pessimisme, però sí realisme, i potser sí que planava certa pena per no saber què succeirà a l’esdevenidor. Però, estimats senyors consellers, avui en dia no ho sap ningú el que passarà demà passat. Vostès que suposo que viuen i saben el que passa a Espanya, a França i a la mateixa Europa, em poden dir què passarà demà passat a Brussel·les, França i Espanya?
Algú també va explicitar que la societat andorrana havia perdut la confiança en els governants. Segurament, però jo ho ampliaria a tots els polítics, els que governen i els que no. Mimetisme amb tot el que succeeix a Europa?
Quant a les formes, que per a mi són molt importants, cal constatar que a vegades les formes –elegància, respecte, urbanitat, se’n deia abans, no personalitzar excessivament, ni ridiculitzar, ni ratllar l’insult...– fan que la possible veritat del concepte expressat i defensat perdi el seu valor a causa de la manca d’estètica emprada.
En definitiva, jo vaig aprendre que cal que tots plegats portin a terme més parlamentarisme de fina ironia i humor, i menys quincalleria. Que com diria Benedetti, els optimistes han de ser-ho perquè estan ben informats, i per això la societat andor­rana no pot ser optimista en gairebé res perquè no està informada. Però tampoc vivim en un absolut desordre i confusió, elements de la definició del caos, com insinuaven alguns. No, en absolut! “Espoïr contre toute espoïr”, com diria Bernanos. I cal treballar i reinventar. I tallar en sec també.
El seny, la prudència, la cautela i la capacitat de parlar de tot, però amb seny i calibrar les conseqüències institucionals per prendre determinades resolucions –sigui l’avortament, sigui l’associació a la Unió Europea, sigui nova llei electoral, sigui fer determinades infraestructures, també, malgrat tot, s’escoltarien (poc, però) en el modern edifici del Consell General, al llarg de la sessió–. A més, tots europeistes, jo també, però sense saber com, i els avantatges i desavantatges d’una realitat a punt de trencar-se (Europa) però de la qual no podem prescindir. La prudència del conseller Pintat i les seves formes cal assenyalar-les. Però també cal dir que els polítics han de tenir un xic de gosadia. El contrari seria el que diu Baltasar Gracian a El arte de la prudencia: “Demasiada prudencia: siempre piensas lo que dices: nunca dices lo que piensas.”
I ara, com diria Giulio Andreotti, a les posobres de les eleccions, en què cal recordar que: “Hi ha amics, enemics, enemics mortals i companys de partit.” Ai!
Un debat “d’orientació política”, que no ho va ser, però dona per a molt a la televisió. És un lloc excel·lent per calibrar la categoria parlamentària i humana dels protagonistes. Alguns hauran de reinventar i vist el que he vist, seran capaços de fer-ho?
  • #1 estevet
    (27/09/18 11:30)

    Recepta del politiqueig andorrà: en un espai reduït, separi els interesos clànics dels interesos generals; descarti els últims i barregi els primers amb una bona cullerada d'antagonismes històrics o, millor, personals. Afegeixi unes arrels conservadores, essència de superbia i arrogància, pell amarga de masclisme, una ampolla sencera de tuf a nous rics. No remeni gaire, que uns quants ingredients podrien perdre prerogatives i favors. Deixi fermentar la barreja i una vegada aixecada la massa, empolvoroni generosament d'egos desproporcionats. Enforni i una vegada cuita la barreja, organitzi eleccions per sotmetre la fogassa al poble. Un bon profit per a uns quants i una indigestió assegurada pels demés!

    Respondre
1
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts