x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
La tribuna

Caça de l'isard a Sorteny (1975)

Una petita historieta de caça amb la colla d’Ordino que compleix quaranta-tres anys
Actualitzada 24/09/2018 a les 06:39
    Pere Riba López
Gairebé, com sempre, els records tornen d’una forma inesperada quan menys t’ho penses, aquesta vegada ha estat una fotografia que em mostra el company Antoni que m’ha fet reviure per uns moments aquells meravellosos anys de joventut d’alegria i de companyonia que regnava en tota la nostra generació.
El record que em porta aquesta fotografia és el de la caça de l’isard a la vall de Sorteny, concretament l’any 1975. Quan llavors Sorteny sí que era un parc natural sense gaire concurrència de gent ni caçadors, algun ramader de la parròquia i prou. Avui aquesta petita historieta de caça compleix exactament quaranta-tres anys.
Tinc aquest dia present com si fos avui i la fotografia és d’una de les tornades a la tarda després de tot un dia de cacera.
Començàvem a preparar la mateixa, passat Sant Pere, evidentment havíem de començar a pujar els estris de cuina i el menjar, sobretot llaunes de conserva, per passar una setmana a la vall de Sorteny. El menjar que podia fer-se malbé, com viandes, pa, botifarres, donges, bulls, i fins i tot alguna llonganissa, el pujàvem la vigília, quan ja ens quedàvem a la vall. El Pep i l’Antidia, també el dia abans, ens preparaven uns pans rodons especials i més grans, que guardats en els sacs de la mateixa farina en teníem per a tota la setmana, tampoc faltaven quatre o cinc pans de sègol i alguna coca masegada que acompanyada d’un traguet de vi ranci era el que faltava per començar una bona sobretaula (tertúlia).
Per arribar a les bordes i cabana ho havíem de fer a peu des del Serrat, un parell d’hores de camí i sempre carregats com a rucs amb alguna cosa o altra.
Sortíem de l’hotel del Serrat i, som-hi, camí vell cap al peu de les Subiranes, peu de Puntal, travessar el riu i costa amunt fins al portell i finalment les bordes, una bonica excursió.
El nostre aixopluc era la cort i l’era, i la cabana dels guardes just a tocar. Aquesta era molt petiteta, només hi havia un foc a terra que feia molt fum i un jaç de palla per descansar, elevat aquest un parell de pams de terra per les humitats i per alguna bestioleta que rondava per allí. En aquest jaç, fins i tot, hi havíem dormit quatre, però el cansament de tot un dia voltant per les carenes i valls feia que el trobéssim còmode.
La cacera del dia a dia l’organitzàvem al vespre, al voltant del foc a terra, i en una rotllana on cadascú hi podia dir la seva i, segons quants érem, es disposava la sortida de l’endemà per parelles. Aquesta es feia gairebé de nit i quan despuntava l’alba ja estàvem als llocs d’aguait a l’Estanyó, a Coma Obaga, a la Serrera, cap al Roc del Rellotge, etcètera, i a la posta del sol o al primer foscant, tots cap a la cabana.
Per manca d’espai no ens quedàvem tots a Sorteny, alguns baixaven a dormir a la borda de Puntal o a la borda del Ton del Jan o al Serrat, això sí, a punta de dia ja eren a Sorteny.
Si hi havia caça, les peces es baixaven a Ordino per guardar-les, com era habitual, al frigorífic de la carnisseria del Josep Maria i la Juanita, però no sense abans haver-los tret el fetge, cor, ro­-nyons i melsa, que ens cruspíem amb un bon freginat, sovint acompanyat d’una bona graella de rovellons collits allà mateix i que ens preparava el company Agustí. I era tan deliciós que aquesta menja igualava les receptes de les nostres padrines. Tampoc faltaven les sopes de pa de sègol, amb una bona picada de cansalada passada per la paella.
Les tertúlies després del sopar eren molt divertides, plenes de vivències del dia i amb alguna mentideta de caçador. Aquestes s’allargaven fins a les tantes o fins que el cos, per cansament, ja no en podia més.
El darrer dia de caça es guardava per recollir tot el que havíem pujat, excepte el menjar sobrant, que es donava als guardes, també fèiem un viatge tots plegats fins al Serrat amb les deixalles.
En fi, el temps ha passat molt ràpid, aquests 43 anys per mi massa ràpids, i aquests primers moments d’alegria que he tingut d’aquest record també se m’han tornat de tristesa per la falta d’un bon company que és a la fotografia.
Mai més he tornat a caçar, tampoc mai vaig matar cap isard, i això que en vaig tenir un a uns 10 metres, però en aquell moment no tenia ni l’arma i m’havia tret les sabates per tenir els peus adolorits de tant caminar (el company Patro encara se’n riu). I després pensant-ho bé em vaig alegrar i tot.
I aquí tanco aquesta historieta, que en veure la fotografia i estant gairebé a l’inici de la Setmana de l’isard he tingut la necessitat d’escriure i donar a conèixer.
Etiquetes
3
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts