Aquesta setmana ha quedat palès que els partits al poder fan mans i mànigues per continuar enganxats a la mamella. La partitocràcia compta amb una consolidada tradició a Espanya i Catalunya no n’és cap excepció. L’aniversari del 20 de setembre a Barcelona ha estat un mostra fefaent que la República queda lluny. El record dels polítics empresonats i dels exiliats és molt noble, només faltaria! I els milers de ciutadans que dijous passat tornaven a omplir la cruïlla davant la conselleria d’Economia tenien tot el dret a manifestar-se. El problema és que de gestos i demostracions simbòliques Catalunya en va sobrada. Mirat fredament era la celebració del primer aniversari d’una nova derrota. És cert que els empresonats preventivament des de fa un any ho estan injustament i que l’argumentari per clamar contra la injustícia dona per a un serial. I que consignes com: “Els carrers seran sempre nostres”, “Llibertat presos polítics”; “I... inde... independència”, etcètera, feien molta patxoca. Mentrestant, però, els mateixos líders polítics que dijous s’omplien la boca amb “Ni un pas enrere” i altres grandiloqüències; quan no s’esbatussen dins el partit o entre ells estan negociant amb Madrid per continuar xuclant (de la mamella). Només cal veure el pànic escènic que ha provocat entre les forces democràtiques de tota la vida la iniciativa de les primàries a l’alcaldia de Barcelona. Endegada des de fora de l’establishment partitocràtic, ha posat la por al cos a totes les patums. Si de veritat es vol la República s’han de fer passos, amb gestos només s’aconsegueix celebrar aniversaris (de derrotes).