x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
La tribuna

El Copríncep Emmanuel Macron i Marc Aureli: dos imatges oposades del poder 'jupiterí'?

Prou sensacionalisme i més contingut: per una anàlisi acurada de l’expressió ‘president jupiterí’
Actualitzada 20/09/2018 a les 06:50
    Jordi Pia-Comella
La comunicació del segle XXI és una paradoxa. Assistim a una verdadera revolució mediàtica que sovint no acompanya la renovació del debat polític sinó la seva preocupant regressió. El clash i el cop de puny és el que s’estira. La política sempre ha sigut un combat d’idees però amb el domini de l’art d’argumentar. Avui, en canvi, s’assembla cada dia més a un show. I el mateix passa amb certs mitjans de comunicació –no tots, per sort–. Tan soroll i tanta agitació amaguen la vacuïtat de les opinions presentades com a innovadores, quan més sovint són la caricatura d’estratègies retòriques i conceptes heretats del passat. Al client-lector se li ven el prêt-à-porter d’idees, el producte-opinió més trendy i fàcilment consumible. Hem entrat en l’era de la comunicació sensacionalista.
El ressò mediàtic entorn de l’expressió ‘president jupiterí’, n’és un bon exemple. El 2016, E. Macron retreia a Fr. Hollande de ser un president ‘normal’ i de no creure en el ‘president jupiterí’. Amb referència al déu romà Júpiter –rei dels déus i dels homes, déu del cel– l’expressió designa un líder fort i determinat. A França signa el retorn del poder vertical: un poder centralitzat i basat en l’autoritat. La fórmula –més que la idea– ha provocat un electroxoc en el país gal perquè combina dos realitats antagòniques: associa la funció presidencial francesa, que és laica i republicana, amb el sagrat i el diví, més afins als règims monàrquics o teocràtics. I per cridar més l’atenció, el polític escull l’adjectiu –insòlit, sofisticat, estrany–: ‘JUPITERÍ’, que ja semblava enter­rat en el diccionari Larousse.
L’expressió no sempre s’ha acompanyat d’un debat de fons, sinó que sovint ha generat polèmiques estèrils. Per no anar més lluny, el mes passat al diari Le Figaro, el Sr. Ferry –un dels filòsofs francesos més reconeguts, antic ministre d’Educació del president Chirac (2002-2004)– acusava el Sr. Macron d’abusar de la seva autoritat i de creure’s un déu. El poder ‘jupiterí’ s’ha reduït, en els millors casos, a la superpotència, en els altres, a la prepotència.
Quan es fugen els matisos i s’opta per la simplificació, difícilment es pot entendre en tota la seva complexitat la realitat. És per això que en una sèrie de tres articles –el present n’és la introducció– utilitzaré les meves competències d’historiador de la filosofia antiga per tornar a l’origen de la imatge ‘jupiterí’, al seu significat profund, molt més ric i ambivalent que el que fins ara se’ns ha dit.
D’aquesta manera, el lector potser tindrà nous elements per opinar sobre una qüestió que, al meu entendre, és fonamental: com es pot conciliar el poder vertical amb la visió moderna d’un poder horitzontal en el qual el líder manifesta el seu esperit de concertació i està en fase amb les preocupacions dels seus ciutadans?
En un primer temps, analitzaré les imatges que E. Macron i la cobertura mediàtica donen del ‘president jupiterí’. Per E. Macron es tracta de restaurar el prestigi de la funció presidencial fent del líder polític, no un simple administrador, sinó un governant amb visió de país. En canvi, certs periodistes presenten l’actual ‘president jupiterí’ com un monarca republicà que vol reformar la nació amb puny de ferro sense cedir a les pressions sindicals. En els dos casos, es desprèn la impressió d’un poder transgressiu exercit per un líder que semblaria voler sobrepassar els altres humans.
En un segon temps, veurem que l’expressió ‘president jupiterí’, en aparença revolucionària, deriva en realitat d’una concepció clàssica del poder, teoritzada dos mil anys enrere per l’emperador i pensador romà Marc Aureli (121-180 dC). Com E. Macron, Marc Aureli accedeix al poder passats el 39 anys. Com ell, va ser el deixeble dels més grans filòsofs del seu temps. Com ell, la relació de la natura humana amb el diví el fascinava ja que a la seva època era pràcticament honorat com un déu. Però per ell, Júpiter no és el símbol ni (simplement) de la superpotència, ni de la prepotència, sinó de l’excel·lència. L’excel·lència moral que els grecs nomenaven aretê.
En què consisteix?
Segons Marc Aureli, el poder ‘jupiterí’ radica en la qualitat que precisament Macron i la premsa li deneguen: és a dir, la seva humanitat, entesa aquí coma ús de raó i autocontrol. A més, si E. Macron promou la grandeur del seu país, la del seu destí i del seu poble, Marc Aureli va encara més lluny al definir com l’essència del poder vertical la grandesa d’ànim. Gràcies a ella, el líder s’eleva per sobre dels interessos particulars per governar amb altura de mira, i alhora adquireix aquella humilitat que el fa proper als més desemparats.
No pretenc fer de Marc Aureli el model de la política contemporània ja que dos mil anys ens separen del món en el qual vivia el dirigent romà. A més, ell era un emperador i nosaltres vivim en una democràcia. Tanmateix, la seva visió del lideratge ens pot transmetre una veritat intemporal : el dirigent ‘jupiterí’ no és ni un superhome ni un messies, sinó un humà que considera com les virtuts polítiques més eminents el seny i l’humanisme. Un model necessari en aquests temps de desmesura.

*Jordi Pia-Comella, Professor associat Universitat Sorbonne-Nouvelle, professor invitat HEC-Paris i membre de l’Institut Universitari de França
Etiquetes
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts