Per tu ploro

No hi ha cap cançó que em faci més mandra que la lletra de Joan Maragall a la sardana de Pep Ventura Per tu ploro: “plora per mi”... “no ploris gaire”... “no ploris gens, no ploris, no”. Amb què carai quedem? He de plorar o no? Potser és per això que estic una mica cagallàgrimes, però no acabo de bramar; no ho sé, se m’humitegen els ulls, però no arrenco el plor; estic neulida, però no acabo d’estar trista.

Deu ser l’astènia tardoral o la tornada a col·legi i us deu passar a tots. Retornats a casa després de les vacances, aqueferats amb l’arrencada d’una llarga temporada que durarà uns deu mesos, amoïnats pel Sant Tornem-hi que no ha estat res i per guanyar-nos altra vegada el nostre pa de cada dia, només ens queden els records plaents que aviat deixarem arraconats, però que ara ens humitegen els ulls com els brins de sal de la mar ens han llepat el cos durant l’estiu. Recordem aquells dies al delta de l’Ebre, amb les sortides de sol esclatants i els camps d’ar­ròs eixuts encara, però encisadors, i amb un arròs amb galeres a Casa Nuri a Riumar o una tonyina (Balfegó) a la planxa a Cal Faiges a Poblenou. Ja enyorem Viana do Castelo i l’airet del riu Limia i el bacalhau à brás, la caldeirada i el caldo verde de la mare o de la sogra, que els fan tan gustosos i dels quals encara assaborim el gust només de pensar-hi un xic. Ens ve al cap la setmaneta a París, amb les llargues cues per visitar qualsevol cosa, el volt en péniche pel Sena i els grans trajectes a peu, amb Le Coq o Vin a la plaça dels Vosges o La Poule au Pot a les Halles, degustant precisament una cosa i l’altra. Enyorem les passejades que durant un mes hem fet pels carrers de Miami (el de Mont-roig del Camp), amb les xancletes, el vestit de bany, la cervesa gelada, les tapes del chiringuito de la platja i aquelles paelles que cuina en Manel i que tenen tots els gustos. I aquell altre lloc, i l’altre.

Però és història: demà passat ja és Meritxell, dilluns comença el col·legi, qui té el cul llogat no seu quan vol i ens envolten dues fronteres i una pila de muntanyes. Vos­altres mateixos: ploreu molt, no ploreu gaire, no ploreu gens... Si voleu un consell: feu-vos-hi un fart de riure. Us serà més lleuger.