Hauria estat bé tenir tren quan tocava i no pas ara. Hauria estat fenomenal que, per alguna casualitat còsmica, els fats s’haguessin aliat i, cap a la fi del segle XIX, les potències veïnes s’haguessin posat d’acord per foradar quatre túnels, plantar travessers i vies, aixecar catenàries, per connectar Andorra al món, amb una nova línia transpirinenca que unís Saragossa i Lleida amb Tolosa, amb una branca cap a Puigcerdà i Barcelona. Ara tindríem una gran estació central al Prat de la Creu, de ferro forjat estil art-déco, amb una cafeteria amb taules de marbre, cambrers educats i grans rellotges suïssos, guardaagulles i plafons anunciant, amb gran puntualitat, sortides i arribades. Perpinyà, Madrid, Bordeus, Lió, València, Montpeller, on sigui. Que bonic hauria estat: sempre he pensat que les ciutats amb bones connexions ferroviàries tenen un encant especial i fan de més bon viure. Els viatgers de tren de llarg recorregut són desimbolts, van amb paraigua i gavardina, solen ser lectors de premsa i de literatura centreeuropea. A més, qualsevol temptació d’insularitat i provincianisme és dinamitada per sempre amb dues connexions directes diàries a París. El tren és cultura, és connexió, és coneixement. Però ara tal vegada sigui un pèl tard fer-lo arribar al país, sobretot si no ha de ser com Déu mana. Potser serà qüestió que, quan vingui el moment d’instal·lar les estacions de teletransportació quàntica que són el somni humit de l’enginyeria contemporània, no badem i no perdem el tren del progrés (una altra vegada).