x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
La tribuna

Usufructuaris d'Andorra

Andorra, només mancaria, és del poble i el poble continua, continua, per això nosaltres avui n’hem pres el relleu per traspassar-lo, quan el nostre temps personal fineixi
Actualitzada 02/09/2018 a les 06:42
Certament que parlo de l’usdefruit i, per tant, d’usufructuaris, in sensu lato, és a dir, no tant des del punt de vista estrictament jurídic, com més aviat per afirmar que Andorra no és propietat de ningú. Ni de nosaltres, els andorrans d’avui. No és un bé que podem vendre o comprar al nostre pur arbitri. No és intercanviable, ni té preu. O potser sí que algú es pensa que és patrimoni seu i en pot fer el que vulgui? Em diran que pertany al poble. És cert, però al poble de generació en generació. Nosaltres avui en podem gaudir, temporalment, amb àmplies facultats, però és temporal mentre visquem, després és per als qui vinguin al darrere, que al seu torn hauran de fer el mateix que nosaltres: gaudir-ne, fer el possible per fer-la més pròspera i més digna i deixar-la, si és possible, millor que l’han trobada, Andor­ra, per als qui els succeeixen, és a dir, el poble format per altres persones, i així, en principi mentre el món sigui món. Però, qui gosa dir que “ mentre el món sigui món?”
En tot cas, deixem pas als altres allò que els correspondrà fer, i nosaltres a la nostra, al que ens toca fer avui, és a dir, intentar assegurar l’esdevenidor, sense malbaratar gaire el país, i assegurar-ne la pervivència. Paraules majors, sí senyor!
Per tant, ésser-ne usufructuaris, voldria dir, no posar gaire en perill l’estabilitat i la supervivència. Però, per altra part, no significa no avançar, no corregir els defectes de la cosa usufructuada, no procedir a les reformes necessàries, dic necessàries, no arbitràries. I, a més, aquestes reformes estructurals crec que moltes vegades no van acompanyades de la reforma mental dels usufructuaris. És molt important, de tant en tant, que ens reformem mentalment. A vegades per eludir la pròpia reforma psicològica, ideològica, personal, ens aboquem a demanar insistentment les reformes estructurals i així no exigir-nos la pròpia catarsi personal.
Ser un bon usufructuari d’Andorra, també al meu entendre, comporta separar la palla del blat, a fi i efecte de no malmetre la collita.
I ser conscients que ser usufructuari d’Andorra no comporta prescripció, perquè la temporalitat es traspassa de generació en generació. I que no és propietat de ningú en particular, Andor­ra, només mancaria, és del poble i el poble continua, continua, per això nosaltres avui n’hem pres el relleu per traspassar-lo, quan el nostre temps personal fineixi, i amb aquest acabament personal s’iniciï un altre usdefruit d’altres i altres persones.
Tampoc aquest usdefruit és objecte de joc de daus o de juguesques de cartes, ni de somnis cabalístics de grups o partits polítics que són, com a màxim, administradors lleials (ho han de ser) dels altres usufructuaris que no poden dedicar-s’hi totalment, però sí controlar què fan de l’usdefruit els administradors.
Haurien de ser expulsats a altres terres els mals administradors? Per això, l’usdefruit té unes regles de joc, unes lleis. Fonamentat tot plegat en uns valors acaronats, matisats, corregits, ampliats, adaptats al llarg del temps que han tingut els anteriors usufructuaris.
I per tant, cal conservar-los aquests valors, assaonar-los de tant en tant, adaptar-los també, però mai perdre’ls, aniquilar-los o entaforar-los a les golfes més fosques. I no es creguin, no són gaires aquests valors. Jo m’atreviria a dir que amb la lleialtat, la prudència, l’astúcia, la misericòrdia, la fraternitat, la justícia humanística, l’educació, i la modèstia i la igualtat, faríem el còmput.
Però, és clar, per ser bon cultivador d’aquests valors cal molta lucidesa i humilitat.
Però, és clar, Andorra no és propietat de ningú en particular, ni de cap institució.
Però, és clar (i repeteixo la frase de manera expressa), tan difícil és assumir que el nostre país és del poble (del poble d’abans, d’ara i del de demà) i només del poble?.
No és literatura, ni retòrica. De segur, que se’ns ha anat un xic el cap!
Ser bons usufructuaris, al meu modest entendre, significa també ser hàbils amb el poder –els qui el retenen, no el tenen–, i no només perquè parlen el just, sinó també perquè saben esperar i arrisquen poc. Aquesta prudència fa que es mantinguin de peu, mentre a l’entorn jeuen més i més cadàvers polítics. Austeritat, rigor i responsabilitat. Callar molt més que parlar molt. Saber escoltar. Demanar consell. Entendre el lideratge com una activitat col·lectiva. L’objectiu és més important que el líder.
Són les tasques penso modestament que corresponen a un bon usufructuari d’Andorra.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477