Després dels articles intercanviats amb el Robert Pastor sobre l’abstencionisme actiu, constatant a més que en gran mesura estem d’acord en el seu significat, i agafant-me a una de les afirmacions que fa en la seva darrera tribuna, potser la següent pregunta que ens hauríem de fer és si el sistema polític que tenim encara representa la gent. És a dir, no només sobre la justícia o injustícia d’un sistema electoral pensat fa més de dues dècades en un context de país determinat, sinó també sobre si les institucions i els partits polítics mantenen aquella legitimitat que emana del poble. És evident que com més creixi l’abstenció, menys legitimitat se’ls estarà atorgant, i si se li suma que poc més de 25.000 persones tenen dret a vot, la legitimitat encara minva més.
Els parlaments elegits en aquestes condicions (sistema electoral desfasat, creixent abstencionisme, només un terç de la població amb dret a vot...) poden considerar-se representants del poble? Per no citar el tot s’hi val polític, en el qual els líders i els seus partits poden permetre’s el luxe de fer programes electorals que immediatament després d’assolir el poder incompleixen o en fan cas omís. Sé que aquestes paraules poden sonar a reiteratives i que corren el perill d’enquistar-se en el debat públic, ser qualificades de crítica fàcil i de recurrents per aquells que ja els està bé tot com està. Però és que bona part del problema no és que la gent no s’interessi per la política, sinó els polítics endropits en el sistema. I aquest, segur, és motiu d’un altre debat.