Dilluns, cap a quarts de tres de la tarda. Puges cap a Andorra confiant que la majoria de la gent encara estarà dinant o aprofitant l’estona abans de tornar a la feina, o, si estan de vacances, fent el ronso al sofà fins que l’airet de la tarda refresqui una mica l’ambient. En sortir de la Seu, a la ràdio adverteixen que hi ha retencions per entrar al Principat, però a la carretera no hi ha gairebé ningú. Se t’escapa un mig somriure per sota el nas. Tanmateix, encara no ha passat ni un minut que l’expressió de la cara et canvia de sobte: al davant ja es veu el final de la cua. Fins a vuit quilòmetres, dirà l’endemà el titular del Diari. Tant se val, però, si són vuit o tres o sis: no deixes de demanar-te com pot haver-hi cua un dilluns qualsevol a aquella hora. Intentes veure el got mig ple: segur que deu ser per algun cotxe que ha cridat l’atenció dels duaners. Però quan arribes a la duana veus que la cua continua país endins, amb aturades més prolongades cada cop que arribes a un dels molts embuts dibuixats a l’asfalt. Fins que, en arribar al cementiri vell de Sant Julià, el tap es desfà miraculosament. Els primers anys de voltar per aquest racó de món pensava que les cues eren conseqüència d’una mala planificació viària. Ara, com a usuari veterà d’aquest bonic servei, ja m’adono que no hi ha res a fer. Es podria millorar la xarxa de carreteres, si hi hagués diners per fer-ho; però, segons em diu un entès en urbanisme, al cap de poc temps tornaríem a estar com ara, perquè està demostrat que com més asfalt hi ha més cues es formen. I mentrestant, ens congratulem d’allò més cada cop que pugen les vendes d’automòbils, ves per on.