Perdre's i contemplar

No sé si aquest cap de setmana passat, amb lluna nova, el temps i els núvols hauran acompanyat el parc nacional d’Aigüestortes. Aquest gran parc fa uns anys que lluita per ser reconegut com a Reserva Starlight vinculada a la Unesco. És a dir, com un generós espai natural protegit amb el compromís per la defensa de la qualitat del cel nocturn i l’accés a la nitidesa de la llum dels estels. Una gran zona de preservació de les condicions d’observació astronòmica, minimitzant la contaminació lumínica i conservant alhora uns molt baixos nivells d’emissió acústica. Han triat uns bons dies per presentar aquest projecte i per observar el cel a la nit, quan plouen els meteors i les llàgrimes de Sant Llorenç en traces de llum. Amb temps favorable, l’espectacle i el marc del parc d’Aigüestortes han de ser majestuosos i d’una gran bellesa.

No fa gaire m’hi vaig perdre uns dies en record dels anys que hi treballà mon pare foradant les muntanyes. De Boí estant, a peu, cap a l’estany de Cavallers i l’estany Negre, i des dels banys de Tredòs a l’espectacular circ de Colomers, riu Aiguamoix amunt, per escoltar el silenci i contemplar. Badar, en diuen al Pallars, encantar-se, abstreure’s... I, tot caminant, en el camí i en el badar, fer un viatge interior. Ara que hi ha tantes iniciatives urbanes, tallers i sessions de meditació i d’això que en diuen mindfulness, m’atreveixo a dir que res millor que caminar uns dies en plena natura, absorbir, mirar i admirar. És la millor tècnica de contemplació i relaxament, la millor atenció vigilant.

Vivim el dia a dia entre sorolls i presses, permanentment connectats en la borinor incessant de mitjans i xarxes, dins d’un rum-rum continu i d’un bum-bum de mentides, quan –cada dia més– tenim una gran necessitat de prescindir de la informació inútil, de tenir silenci, calma i lentitud. D’aïllar-nos. Ara bé, el silenci és un mirall, ens reflecteix, no sempre és còmode i no sempre ens agrada el que hi veiem, però ens permet trobar-nos amb nosaltres mateixos i conèixer-nos.

Us ho recomano. Feu l’experiència. Perdre’s, de tant en tant, i contemplar. Fugir del brogit, alentir el temps, reivindicar el silenci com un bàlsam, com un luxe i replegar-se cap endins.