La notícia de la probable existència d’un dolmen a Encenrera, als orris d’Encamp, ha omplert els nostres cors de joia. No podia ser que a Andorra només tinguéssim la cisteta neolítica de Juverri i en canvi tots els veïns –i molt especialment els alturgellencs– poguessin presumir d’un patrimoni megalític de Lliga de Campions. Per tant, que allà dalt hi hagi un dolmen amb la seva cambra, la seva coberta, el seu tumulet, el seu cromlec, és una notícia excel·lent. Ítem més: si l’han trobat intacte, sense haver estat alterat, l’emoció dels que l’estudiïn pot arribar a ser comparable amb la del duo Carvanon & Carter penetrant dins de la (gairebé contemporània) tomba de Tutankamon.
Un servidor, quan era (més) jove, va dedicar un parell d’anys a fer un inventari de megàlits de l’Alt Urgell. Va ser una feina apassionant, amb grans troballes (molts monuments no havien estat descrits des dels anys vint, i alguns encara eren inèdits) i un ric anecdotari, farcit d’embardissades homèriques, esmorzars de forquilla i grans personatges que ens van fer d’informadors. Ara, que el millor ens va passar en un poblet del Cantó on, fent la recerca prèvia, vam demanar a un bon home si per allà hi havia alguna cabana de moro, que és el nom popular més habitual per a les grans cambres mortuòries pirinenques. L’home es va treure la gorra, es va gratar el cap, va llençar un tió a la xera encesa i, amb un to solemne, ens va dir:
–“No, nois, de cabanes de moro aquí no en tenim. El qui hi ha, al cap de la serra, és un dolmen com d’aquí allà.”