I de passada, Stravinski i el jazz

Un dia parlava de Harold Schönberg, crític musical i alhora escriptor. Avui ho faré d’una dona amb el mateix perfil, Marcia Davenport, filla de l’exímia soprano Alma Gluck, a qui vaig referir-me fa unes setmanes.

Marcia Davenport viuria la música clàssica de ben a prop atès que, a part de la mare, tindria com a padrastre el gran violinista i director d’orquestra Efrem Zimbalist. Treballaria per les revistes Stage i New Yorker, seria autora d’exitoses novel·les portades al cinema, exerciria de locutora al Metropolitan Opera House i seria tertuliana en un programa de ràdio amb Alexander Woollcott i Rex Stout; el primer, un excèntric crític teatral del New York Times, peça clau en la carrera cinematogràfica dels germans Marx i membre de l’Algonquin. El segon, el cèlebre novel·lista creador del singular detectiu Nero Wolfe.

L’any 1932, Davenport publicava un llibre sobre Mozart que seria la primera biografia del compositor de Salzburg escrita per un autor nord-americà, en aquest cas una autora.

Un dia he de parlar de la Taula Rodona de l’Algonquin, una història que es mereix un article exclusiu. L’Algonquin és un hotel de Manhattan inaugurat l’any 1902 on, entre 1919 i 1929, es va reunir un nodrit grup d’escriptors, crítics, periodistes i actors relacionats amb el món de Broad­­way, tots ells capitanejats per la polifacètica Dorothy Parker. Confesso que m’hauria agradat molt ser testimoni del que es devia coure en aquells dinars; tots ells tenien la llengua molt esmolada i amb ganes de fotre canya.

Canviant de registre, l’any 1918 Stravinski componia Ragtime per a onze instruments que seria una nova picada d’ullet al jazz. El compositor rus sempre es va sentir fascinat pel jazz i ara citaré dues anècdotes que palesen l’admiració de Stravinski pel nou gènere musical nascut als Estats Units.

Tots els grans compositors i pianistes que van instal·lar-se als Estats Unitats van ser admiradors incondicionals d’Art Tatum, el pianista negre pràcticament cec del tot. Més d’una vegada n’he parlat recordant el que opinaven d’ell Rachmaninoff, Horowitz, Arthur Rubinstein o Gershwin. Stravinski s’afegiria als merescuts elogis anant fins i tot més enllà. A partir del 1939 Ígor Stravinski viurà definitivament als Estats Units, on hi serà venerat i on augmentarà el seu interès pel jazz. El rus era un bon pianista i naturalment va voler conèixer Art Tatum en persona. Tatum era alhora un gran aficionat a la música clàssica. Stravinski va anar a veure’l tocar i va quedar impressionadíssim fins a l’extrem de demanar-li ajut per acabar una composició que no sabia com resoldre. Tatum va donar-li la solució.

L’altra anècdota de Stravinski amb el món del jazz va ser amb Charly Parker, un dels pares del bebop i fan de l’autor de Le Sacre. La trobada, no prevista, va tenir lloc l’any 1951 al Birdland, el famós club de jazz de Manhattan. Aquella nit el recinte estava ple a vessar, llevat d’una taula reservada just davant de l’escenari. Curiosament a Birland no es feien reserves i tothom estava intrigat per aquesta rara excepció. Qui ocuparia aquella taula es preguntava la gent? Abans de començar l’actuació, Stravinski entrava al local i ocupava aquella taula. Quan Charly Parker va ser informat que el gran mestre es trobava entre el públic, aparentment no es va immutar, però al cap d’una estona, el genial Parker va començar a tocar fragments de l’Ocell de Foc, cosa que va emocionar el rus, que tot eufòric i cofoi va colpejar insistentment el got de la beguda sobre la taula esquitxant tothom que tenia al seu voltant. Així d’efusiu era Stravinski!

*Josep Maria Escribano Casaldàliga, Director artístic de la Temporada de Música i Dansa d’Andorra la Vella MoraBanc