La poesia del bosc

En tenim un trosset, per petit que sigui, ben endins del nostre cor, del nostre pensament. El bosc, en singular, però tan plural i estès arreu del món que esdevé un element comú de gairebé totes les societats humanes. Siguin les grans extensions de coníferes de les latituds nòrdiques o de les selves tropicals, o les masses forestals més apamadores i properes de les nostres contrades, cada racó de món té, en el bosc, un referent que de fa segles i segles, de sempre podríem dir, li ha donat bona part del que li cal per viure. Des de les primeres feixines i la llenya per escalfar-se en la prehistòria, fins a la fusta per bastir els habitacles, per fabricar mànecs d’eines, per fer carros, per construir naus i poder solcar les mars... I encara els aliments complementaris, com els bolets, o els pinyons, o els fruits dels arbustos i tota la gran varietat de plantes i olis essencials de les reïnes i les seves propietats sanitoses, beneficioses per a la salut o clarament sanadores. Però el bosc, a part de fornir-nos de matèria primera, del tot natural i regeneradora i per tant, en teoria inacabable, ens aporta una altra riquesa que no la podem mesurar en tones de fusta o quilos de biomassa, perquè ens la dona a assaborir, gairebé glop a glop, cullerada a cullerada, de forma singular i personal, íntima. És la riquesa de sensacions que notem quan hi som, quan ens fem part d’ell i ens hi endinsem o quan, sense passejar-hi, ens el mirem de lluny. Sabem de les seves ombres, dels racons frescals, del pedrís on seure i reposar o badar i escoltar. El bosc en sadolla la part emotiva de la nostra vida, ens hi posa la major part dels bons ingredients per amanir-la i que li trobem el bon gust, la placidesa.

La poesia del bosc va lliure pels rials del nostre pensament i ens fa apressar el pas o ens amanseix el batec del viure. I per fer-nos amatents, això és, presos per la curiositat i l’observació, i fins i tot per fer-nos-en amants de la seva poesia, ens valem de les lectures, de les interpretacions que en fa qui té la capacitat de llegir en el tot, en el conjunt del bosc com a comunitat viva, però també en cadascun dels seus elements, que és quan la lectura s’enriqueix en matisos. Ho podem veure concretament en l’exposició Forest Art, de Martí Boada, instal·lada a la sala La Cuina del Centre Cultural les Monges, a la Seu d’Urgell, on hi serà tot l’estiu, fins a final de setembre. És una interessant aportació de qui de boscos i de la vida al bosc en sap tant com per escoltar-lo hores i hores i aprendre dels seus coneixements. El geògraf i doctor en ciències ambientals Martí Boada i Juncà, conegut a bastament per la seva doble tasca d’investigador i de divulgador ambiental, qualitats que costa de trobar en el món acadèmic, ens fa un present inesperat, perquè sí que estem acostumats a seguir-lo en els espais comunicatius de ràdio i televisió, amb unes aportacions conformades per la part científica i per la part humana, la que aporta el toc d’humanitat, això és el motiu, el detall, el caliu, la vivència que batega més enllà de la mirada o la lectura, com dèiem abans, del científic. I cert que de sempre el seu discurs ha inclòs el toc poètic, fins i tot seductor, però el pas de fer art amb allò que ens explica de fa dècades, amb les plantes, amb els arbres, redobla l’aportació que com a naturalista que ha voltat tot el món, no s’oblida d’allò que tenim a la cantonada. Amb aquesta exposició artística de Martí Boada, desembosca poesia, seguint el fil de l’encertada frase de l’eminent ecòleg Ramon Margalef: “Per entendre un bosc la ciència és insuficient, cal com a mínim un poeta.” I el poeta bosquerol Martí Boada ens fa un present d’allò que més ens cal en la manera de viure d’aquestes dècades marcades per una afectació de l’entorn natural que ultrapassa fronteres, una crisi ambiental provocada per la cobdícia i l’abús dels recursos naturals, per uns amuntegaments urbans que perden de vista l’arbre i el bosc. És una aportació on l’aspecte crític s’acompanya de la pinzellada poètica en forma de vers escrit que complementa la figura feta amb el bocí d’arbre, la branca o escorça o arrel.

El mateix Martí Boada hi feia referència dijous a la conscienciació, a estar amatents sempre quan es tracta d’alleugerir les afectacions a la natura, en el marc del X Fòrum Illa del Rei, a Maó, centrat en els 25 anys de la declaració de l’illa de Menorca com a reserva de la biosfera. Deia el doctor Boada a l’audiència: “No abaixeu la guàrdia, només avancem amb la crítica.” Les seves paraules, enteses, escoltades, les bressolava l’aire de mar i la bonior del capvespre, i se les enduia per sobre dels tamarius i dels ullastres, de les alzines, del fonoll i dels camps menorquins fins als talaiots antics, que són mostra de saviesa i poesia per al paisatge del nostre cor.