A tu, lector

Avui m’adreço directament a tu. Sí, a tu. L’únic lector que no estàs de vacances i que, a banda de suportar aquesta remaleïda calor, encara tens esma per fullejar el diari i aturar-te a la meva columna per mirar si la Carol et fa somriure com gairebé sempre. En confiança, podríem aprofitar que estem sols i engegar a dida jo l’escrit i tu el que sigui que estiguis fent i anar-nos-en a fer una cervesa i la xerrada en una ombra. Potser seria el més desitjable, però diria molt poc de la meva professionalitat i de la teva ànsia de llegir.

Algú em va explicar (allò del diu que diuen que algú ha dit) que en un concert d’Igor Stravinsky només hi va anar una persona. Els organitzadors estaven amoïnats i sentien una vergonya immensa, per la qual cosa van demanar al mestre que no toqués, afirmant-li que per a una sola persona no pagava la pena. Stravinsky, tot professional, s’hi va negar dient-los que ell sempre tocava per a una sola persona; hi hagués els espectadors que hi hagués, ell no veia una massa de gent, sinó una persona més una altra persona més una altra persona, perquè la música és personal i cadascú la sent, la interioritza i la viu d’una manera diferent. No sé si és veritat o no ni si era Stravinsky o algun músic de fireta, però l’anècdota és bonica i expressa fantàsticament la importància del jo... i del tu.

Però torno a tu, lector únic que no has sucumbit a les brases de la canícula i que em llegeixes. Què t’interessa? Què et podria explicar que et fos plaent? Potser et podria dir que algunes flors no fan olor i que em fan riure els anuncis de la televisió en què surten anturis o hibiscs i algú els flaira. Potser t’agradaria que em fotés del mort i de qui el vetlla avui que estem tot sols, perquè amb això de riure’s de la mort hi ha molta gent que té la pell fina i només se’n pot parlar en la intimitat. Potser esperaves que, aprofitant que excepte tu i jo tothom està de vacances, clavés quatre ganivets a l’esquena d’algú. Em sap greu, tinc el sac de paraules força buit i el cervell torrat, i t’he de confessar que, a banda d’escriure per a tu, ho faig pel preu de mig llobarro que és el que guanyaré omplint aquest bitllet amb 2.200 espais. Ho sento molt, no soc de fiar.