Creat:

Actualitzat:

Si encara no l’han vist, corrin a veure’l així que puguin. És un dels quadres més fascinants de la història de la pintura. El trobaran a la National Gallery de Londres, entrant a l’esquerra. Els ambaixadors, de Hans Holbein (el jove), pintat cap al 1533, en la convulsa Anglaterra del temps d’Enric VIII, que tot just acabava de divorciar-se de Caterina d’Aragó per casar-se (de penal) amb la dissortada Anna Bolena. Més enllà de les profundes lectures simbòliques que es poden fer sobre l’estesa de llibres, instruments musicals i aparells astronòmics que ocupen l’espai central, destaquen les dues figures, dos retrats a escala real. A l’esquerra hi ha Jean de Dinteville, jove ambaixador del regne de França. A la dreta hi ha Georges de Selve, bisbe de Lavaur, que havia anat a visitar el seu amic, i que també era l’ambaixador francès davant el Sacre Imperi Romà Germànic. Estranya figura, la dels ambaixadors: són el rostre humà d’una entitat incorpòria que no té rostre humà ni en pot tenir. Encarnen allò que no es pot encarnar. La diplomàcia ja ho té, això: és l’habilitat humana més complexa i polifacètica. En la vida real, solen ser de tracte exquisit i afable, però han d’actuar nit i dia en representació d’estats que no tenen amics, sinó interessos, i que poden arribar a prendre decisions que fan mal al lloc que t’acull. Per això els ambaixadors duren tan poc en el càrrec: ja diu la saviesa popular que la fricció genera l’estima, i això, des de la freda òptica diplomàtica, sí que no pot ser.

tracking