Jesús, pa de vida eterna

La paraula religió suscita avui en molts una actitud defensiva. En bastants ambients, el fet mateix de plantejar la qüestió religiosa provoca malestar, silencis evasius, una desviació hàbil de la conversa.

S’entén la religió com un estadi infantil de la humanitat que està sent ja superat. Una cosa que va poder tenir sentit en altres temps però que, en una societat adulta i emancipada, manca ja de tot interès.

Creure en Déu, pregar, alimentar una esperança final són, per a molts, una manera de comportar-se que pot ser tolerada, però que és indigna de persones intel·ligents i progressistes. Qualsevol ocasió sembla bona per trivialitzar o ridiculitzar el religiós, fins i tot, des dels mitjans públics de comunicació.

Es diria que la religió és una cosa supèrflua i inútil. El realment important i decisiu pertany a una altra esfera: la del desenvolupament tècnic i la productivitat econòmica.

Al llarg d’aquests últims anys ha anat creixent entre nosaltres l’opinió que una societat industrial moderna no necessita ja de religió ja que és capaç de resoldre per si mateixa els seus problemes de manera racional i científica.

No obstant això, aquest optimisme areligiós no acaba de ser confirmat pels fets. Els homes viuen gairebé exclusivament per al treball i per al consumisme durant el seu temps lliure, però aquest pa no omple satisfactòriament la seva vida.

El lloc que ocupava anteriorment la fe religiosa ha deixat en molts homes i dones un buit difícil d’omplir i una fam que afebleix les arrels mateixes de la seva vida. És un gran buit interior, en el qual els éssers humans no poden a la llarga viure sense escollir nous déus, caps i cabdills carismàtics artificials.

Potser és el moment de redescobrir que creure en Déu significa ser lliure per estimar la vida fins al final. Ser capaç de cercar la salvació total sense quedar-se satisfet amb una vida fragmentada. Mantenir la inquietud de la veritat absoluta sense acontentar-se amb l’aparença superficial de les coses. Cercar el nostre relligament amb el Transcendent donant un sentit últim al nostre viure diari.

Quan es viuen dies, setmanes i anys sencers, sense viure de veritat, només amb la preocupació de seguir funcionant, no hauria de passar desapercebuda la invitació interpel·ladora de Jesús: “Jo sóc el pa de vida. El pa que sadolla profundament la fam d’amor, de justícia i de plenitud.”