x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
Foc i lloc

Calaixets i calaixons

Ahir va fer anys del dia de la meva vida que vaig patir més calor
Actualitzada 02/08/2018 a les 06:36
Tot i que diuen que tinc una memòria d’elefant, sé segur que no tinc gens de memòria meteorològica, fet que em fa pensar que potser vaig errada en l’afirmació següent: ahir va fer anys (un bon tip, vint-i-set per cama, si no m’he descomptat) del dia de la meva vida que vaig patir més calor: dia 1 d’agost, dos quarts de tres de la tarda, i a mi se m’acut sortir de la panxa de la mare. La primera bufetada no me la devia pas donar la infermera, sinó la canícula de ple agost. Però, vaja, ja us he dit que, tot i que puc assegurar que hi era, no me’n recordo.
Per mi, la memòria és com una vella calaixera amb milions i milions de calaixos dins dels quals hi ha milions i milions de calaixets dins els quals hi ha milions i milions de calaixons que guarden milions i milions de raconets i raconassos, que alhora guarden milions i milions de ves a saber què. I estic convençuda que també és fruit de l’exercici. Per això, de tant en tant, podem obrir algun calaixet a voluntat. Però hi ha vegades que no sé com fer-la sortir (la memòria, vull dir). A voltes se m’amaga: busco i rebusco un mot o el títol d’un llibre o el nom d’algú o el color d’alguna cosa... i no hi ha manera! Segur que se m’amaga en algun dels calaixets més petitons de la calaixera i no hi ha manera de trobar-lo. En canvi, d’altres vegades, sense venir a tomb, em ve al cap alguna cosa, algun mot, alguna persona, que feia segles que no recordava: què deu haver activat la palanca que obre algun dels calaixons? Qui ho sap. Potser una olor, un gest, una música...
Ara, després de tantes canícules, ja em passa allò d’anar a buscar alguna cosa i al cap d’una estona no recordar el què. I d’aquí a uns anys potser em passarà com a l’Eladi, el padrí amb Alzheimer d’un conte de l’estimada i malaguanyada Natàlia Molero, que és incapaç de recordar què ha esmorzat o com es fa per tornar a casa, però que recorda nítidament, de cop i volta, com si li caigués un llamp, coses de quan ell era menut, coses que ja pensava que havia oblidat per sempre més, i aleshores “li ve una memòria d’endins, de molt endins, a glopades seques i calentes”. Què us volia dir amb tot això? No ho sé. Més ben dit: per més que ho provo, no em ve a la memòria.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477