La música de l'escola

Me’n vaig a la pàgina web de la Societat de gestió col·lectiva de drets d’autor i drets veïns (Sdadv) i llegeixo el text que, sota el títol d’introducció, explica el perquè de la necessitat de l’organisme. Resumit: que la cultura que consumim no és de franc i que els creadors i la indústria que possibilita que la seva obra arribi fins al públic han de poder cobrar per la feina que fan i pels beneficis que aquesta genera. Res a objectar en la teoria. A la pràctica, determinades actuacions semblen superar ja alguns límits. És necessari fer pagar a les escoles per la música que ballaran els nens al festival de fi de curs? Sí, allò de l’euro per alumne i curs sembla simbòlic i des de la societat d’autors s’ha apuntat a una funcionalitat pedagògica, potser perquè pensen que els estudiants seran conscients d’aquesta manera que la música o un llibre o un videojoc o una sèrie no és de franc i deixaran de descarregar-se continguts d’Internet sense abonar ni un euro. No sé si és la manera i, sobretot, si remourà alguna consciència. Perquè malgrat que l’Sdadv estigui carregada de bones intencions, no saben explicar-se. I entenc que això és un dels motius pels quals abandonen un jardí per al minut següent ficar-se en un altre. Malament quan pretens que t’abonin les factures. Potser també han tingut la mala sort de ser coetanis en el temps amb tots els escàndols de la societat de drets d’autor espanyola, la famosa SGAE que tothom esmenta per lamentar que l’Sdadv hagi triat un model molt similar, mancat de transparència, diuen. Com que tot plegat està en fase de desplegar-se, potser que es faci un replantejament i es busqui un model que no provoqui les ires col·lectives cada cop que es fa un pas. Cert és que la gent mai no rep bé una nova factura, cànon o taxa. Però si a sobre no té ni la més remota idea del motiu... Els bars amenaçaven de treure la tele, però es van calmar. Tindrem festivals infantils en mode nit del silenci escaldenca?