x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
La tribuna

Avui, canta Caruso

Nou capítol dedicat a l’any 1918 amb anècdotes, aquest cop, no vinculades als Ballets Russos de Sergei Diaghilev, sinó al Gran Caruso
Actualitzada 27/07/2018 a les 07:22
Dos dels grans músics de la primera meitat del segle XX van ser, d’una banda, el considerat millor tenor de la història i de l’altra el catalogat com a pianista més destacat de tots els temps, un podi immerescut, com diria el propi virtuós, havent-hi l’Art Tatum. Parlo naturalment d’Enrico Caruso i de Sergei Rachmaninov. Per a tots dos, l’any 1918 seria significatiu per a les seves respectives vides i carreres professionals. El cantant napolità es casava per segona vegada a Nova York amb Dorothy Park Benjamin, vint anys més jove que ell i filla d’una acomodada família nord-americana, i el gran compositor, director d’orquestra i pianista rus, el dia de Tots Sants d’aquell any 18, s’embarcava a Oslo amb la família, rumb a Manhattan per instal·lar-s’hi després d’una estada a l’Europa Occidental escapant de la revolució bolxevic. El 8 de desembre faria un recital a Providence que seria l’inici d’una sèrie de gires triomfals per tot el país.
No descobreixo res dient que Enrico Caruso va ser el Rei del MET, el Metropolitan Opera House, on el tenor va debutar el 1903 per reinaugurar el teatre, calcinat anys abans per un incendi. A partir d’aquell moment trepitjaria el seu escenari inin-ter­rompudament fins a la seva mort a l’edat de 48 anys. Els anys 18 i 19, Caruso fins i tot protagonitzaria dues pel·lícules mudes: My Cousin i The Splendid Romance, seguint les passes de la seva companya d’escena, la gran diva italiana, Lina Cavalieri, que a part de sensacional soprano va ser una magnífica i guapíssima actriu; quelcom exòtic si pensem que, en aquelles filmacions, als cantants més aclamats del moment no se’ls podia escoltar.
Tampoc voldria estendre’m massa amb la biografia del conegut com a Gran Caruso, sinó destacar un detall: la darrera òpera que va cantar l’any 1921 va ser La Juive del compositor francès del segle XIX Jacques Fromental Halévy, autor també de La Vall d’Andorra, poc conegut pel gran públic si el comparem amb la notorietat d’alguns dels seus deixebles: Saint-Saëns, Gounod o Bizet. Per cert, aquest últim va ser gendre de Halévy i com a prova d’admiració cap al seu mestre i sogre, li completaria la darrera òpera titulada Noé que el jueu Halévy havia deixat inacabada.
Quan es parla de música no només hem de pensar en compositors, intèrprets, professors, divulgadors, musicòlegs, programadors. Hi ha, per exemple, la figura del crític; seria el cas de Harold Schonberg qui, amb una molt bona formació musical va exercir de crític i escriptor sent alhora bon jugador d’escacs i de golf. L’any 1971 guanyaria un Pulitzer treballant pel New York Times just l’any abans de retransmetre el torneig entre els llegendaris Boris Spasski i Bobby Fischer des de Reikiavik. Per la seva banda, el rotatiu més prestigiós del món havia obtingut el seu primer Pulitzer l’any 18 pels articles i comentaris sobre la Gran Guerra. Schonberg, sense cap parentesc amb el pare del dodecafonisme, va exercir la crítica amb gran encert malgrat les picabaralles que tenia amb Leonard Bernstein. Els seus llibres són una meravella i jo en destacaria un en particular: la biografia del seu admirat Vladimir Horowitz.

*Josep Maria Escribano Casaldàliga, Director artístic de la Temporada de Música i Dansa d’Andorra la Vella MoraBanc
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477