Feina fuig!

Hi ha qui defensa que el treball dignifica, però tinc la sensació que hi ha qui no ho veu així. Vejam si m’explico. He llegit al Diari que els permisos de residència i treball augmenten i, és clar, tenim gent a l’atur. Aquests dos fets no lliguen amb alguna realitat amb la qual topo sovint. D’una banda, aviat farà quinze anys que visc al país i, com a mínim, us podria dir quatre o cinc persones a qui no he vist mai treballant; això sí, roden tant pel carrer que de vitamina D no els en falta i són tan sovint al bar que puc sospitar que són del ram de la tòria. De l’altra, i parlant de bars i restaurants, dels quals soc bona clienta, sempre em faig la mateixa pregunta: com és que costa tant trobar no tan sols cambrers professionals, sinó també persones disposades a treballar en el món de la restauració i anar-ne aprenent, com deien les nostres padrines, fent i desfent?

Per posar-ne només un parell d’exemples recents en un restaurant d’Andorra la Vella. El propietari demana al Govern que li enviï un cambrer i se li presenta un senyor que s’acosta a la seixantena i al qual no han renovat la baixa per un pinçament a la columna vertebral; resultat: es veu d’una hora lluny que aquell home no pot fer la feina, al cap de tres dies cau a mig menjador i, apa!, cap a casa. De resultes, el Govern hi envia una noia que, només d’arribar, ja rebufant, pregunta quin horari es fa; fa sumes i restes i s’acomiada dient que li surt més a compte continuar a l’atur. Total, que el servei del restaurant, passats tres mesos, encara va amb una sabata i una espardenya, com tants d’altres, dels quals no acabes de conèixer mai el personal perquè els cambrers entren i surten.

És clar que hi ha molta gent amb un os a l’esquena i molt poques ganes de treballar. Jo soc d’aquelles de feina fuig, mandra no em deixis, però, m’agradi o no, m’he de guanyar les garrofes treballant i, com que sempre estic lassa i és claríssim que la feina la fan els cansats, no tinc més remei que seure hores i hores davant l’or- dinador per, amb prou feines, endur-me’n un souet al cap del mes que em permeti pentinar el gat de tant en tant, que és el que faré ara mateix, amb la columna ja escrita. Feina feta no té destorb.