Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats
anclatge va dir..
Por primera vez veo que éstas opiniones se complementan con los comentarios de los lectores.Fantastico
ancoratge va dir..
Crec recordar algun tema sobre les ones que enviem a l'espai i la seva eternitat.Ha sigut una lectura que acarona l'ànima
ancoratge va dir..
No sé qui ha escrit això pero l'entenc perfectament.
ancoratge va dir..
Preciós
Vorejant el cap d'Hornos contornejant l'arxipèlag de la Terra de foc i resant per què cap mal cop de mar em faci enlairar en un esglai i regirar-me dins aquest oceà amb escumes espirals. Però tant de bo de vegades fos així. Un pot navegar desitjant arribar a port i d'altres perdre's per no ser mai més trobat.
Les ancores quan arriben al fons oceànic fan un soroll terrible llisquen fins que troben el topall i atura la navegació. Les ones que desprenen la quilla a l'aturar el moviment són com les ones espacials es mouen eternament i aquell és el recordatori de què un dia en algun moment insignificant vas existir.
Anclatge com indica aturen,anclen uns segons certa història i el nostre programador central etiqueta i recol·loca en una carpeta zip anomenada eternitat. Si la teva vida ha sigut benevola la sort és que tinguis emmagatzemats alguns mal necessaris uns horrors i dolors varis.
Aquestes àncores tenen la virtut d'emmagatzemar Teres d'informació del que està succeint en un segon. Pots reproduir els sons, olors i sensacions pel pur plaer de reviure'l's. Pots acostar-te a la galta suaument just a la comissura dels seus llavis i reviure una suau brisa fresca amb olor de calor d'estiu. Parar la imatge i tirar-la enrere i fer-ho en bucle si vols.
També pots recordar les faccions mil·limètriques d'aquella altra persona que suava temor, vergonya i basarda incontrolable, i que per algun motiu inversemblant no t'afectava, ja que estaves voleiant la situació sense cap afectació sols gaudint d'aquella bellesa, escoltant un cant de sirena que de ben segur eren paraules. Olor de cafè de màquina de doble manxada converses a les taules veïnes amb notícies de bodes, batejos o morts sobtades. L'ancoratge de cada arruga del front per mi quedarà al fons a mà dreta.
Recuerdo mi primer baile del "fanalet" venía a veranear cada año al Pirineo.Ésa noche en que todos iban y venian tenia que ir.Des de la otra punta de la barra de ésas de cocacola esponsor que si te descuidavas te quedavas pegada en ella.Con mi escaso metro i medio quedava tapada por una orda de gente de campo altos como xopos.Entre olores a wisky jb del barato conecté con la camarera rapidamente y en un alarde de hermandades me sirivió un combinado bien frio.El chico de al lado de golpe me miro con ojos de perro pidiendo ayuda desesperadamente...dos combinados más i le pedí bailar con la bela sin saber exactamente el procedimiento.Fué encantador y por mi protección me pidió que pusiera sus pies encima de los míos.
Respondre