Creat:

Actualitzat:

Aquesta setmana no hi havia conversa o informació en qualsevol suport en què no es fes referència al rescat èpic dels 12 nens de l’equip de futbol dels Senglars Salvatges i el seu entrenador, que han estat atrapats 17 dies a la cova Tham Luang, al nord de Tailàndia. Més enllà dels motius que els van fer entrar a la cova, més enllà dels elements que van fer que poguessin sobreviure durant un període de temps perllongat en un ambient hostil, malgrat la joventut, a saber: l’aigua filtrada de les estalactites, el menjar per a una celebració d’aniversari i la meditació, el món sencer ha estat pendent de la vida de 13 persones. Celebrant el feliç desenllaç del succés, la pregunta és per què ells han merescut l’atenció dels mitjans i els missatges de suport de mig món? Per què només han estat un entreteniment d’estiu? Potser perquè és més fàcil empatitzar amb la història de 13 joves amb final feliç? Potser perquè no comporta conflictes ètics o morals com estar al corrent de l’existència de Cox’s Bazar? Només per situar-lo, Cox’s Bazar és el camp de refugiats més gran del món, està a Bangladesh i hi malviuen prop d’un milió de rohingyes –dels quals 400.000 són nens i nenes– perseguits a casa seva, Myanmar, país majoritàriament budista, pel fet de ser musulmans. O perquè no cal aclucar els ulls, com estem fent davant la salvatjada que Europa, la nostra civilitzada Europa, està perpetrant al llarg i ample de la Mediterrània per salvaguardar, diuen, el nostre model de vida, la nostra avançada societat del benestar (el benestar de qui?). I el pitjor és que tot això ho fan amb la connivència de tots nosaltres, amén.

tracking