x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
Foc i lloc

'Problem point'

Els esports com a model per repensar la política
Actualitzada 14/07/2018 a les 07:02
A casa meva es juga així. Una frase –un clàssic entre els clàssics– que aquesta setmana s’ha pronunciat a tots els esplais on s’ha jugat a jocs de taula i també als taulers del Tribunal Suprem espanyol i del tribunal de Schleswig-Holstein. A casa meva es juga així.
Les regles dels jocs –després d’un sis pots tornar a llançar el dau, tres sisos seguits et fan tornar a la casella de sortida, selecció de la meitat dels consellers generals sobre la base d’una fórmula majoritària, deixar sense representació els partits que no arribin a un 7% dels vots a la circumscripció general...– determinen les partides i com juguem nosaltres. Les normes, així, són prohibicions, exhortacions però també incentius a actuar d’una manera o d’una altra i això serveix tant per als jocs com per als esports i la política.
Fa set dies aprofitava aquestes línies per reivindicar la ciència-ficció com a un gènere bon à penser. Avui pretenc reivindicar la utilitat dels esports per (re)pensar el nostre món i per fer política comparada. Pensem per exemple en dos dels esports que centren aquests dies tota l’atenció mediàtica (amb permís del Tour): el futbol i el tennis.
El futbol és un bon mirall de com funciona una bona part de la nostra societat i, alhora, en molts aspectes, sembla un model a evitar, perquè el més interessant del futbol (la incertesa, l’esclat d’alegria concentrat sovint en una única acció) és profundament pervers si ho apliquem a la gestió pública. Un model que possibilita fer quatre gols a la primera part i després viure de renda a la segona, que centra tota l’atenció en un sol moment és un model que ens porta (potser us sona) presidents efectistes, que viuen de la mesura estrella, d’una victòria electoral aclaparadora, d’una rèplica brillant a un debat d’orientació…
El tennis, en canvi, t’exigeix guanyar punts al llarg de tot el partit i, més important encara, guanyar-ne l’últim. Per guanyar un partit has de guanyar, pel cap baix –sense cap deuce i guanyant en tres sets sense tie-break– 72 punts. A més, en podries fer 200 i tot i així perdre el partit. Aplicat a la política, exigeix regularitat, persistència, arribar fins al final de les polítiques públiques, tancar la resolució dels problemes. No em sembla un mal model per tenir en compte.
Etiquetes
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477