x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
La tribuna

Epistocràcia

El professor Jason Brennan proposa que “els ciutadans més competents i amb més coneixement polític tinguin més pes polític que els menys competents”
Actualitzada 08/07/2018 a les 06:39
Epistocràcia, és a dir el poder dels que saben. Aquesta és la conclusió a què arriba Jason Brennan, professor de l’escola de negocis Mc Donough, a la Universitat de Georgetown, i d’investigació a la Universitat d’Arizona.
Assajaré de fer una síntesi de la seva filosofia política. Entre altres barbaritats esborronadores, almenys per a mi, diu el següent: “Les persones que no saben el que estan fent no haurien de votar” (els compara amb les persones que estan gates i no poden conduir).
I proposa que “els ciutadans més competents i amb més coneixement polític tinguin més pes polític els menys competents”. I “els rics tendeixen a posseir més coneixement polític que els pobres, els que tenen més feina que els aturats, els homes més que les dones. Un electorat epistocràtic seria més blanc, més ric, amb millors llocs de treball i més masculí que no pas un de democràtic”.
A l’epistocràcia, a més, afegeix el professor que caldria “sotmetre els votants a un exercici per demostrar la seva competència”.
Això significaria que “cada elector respon a un qüestionari amb informació demogràfica i preferències, i a un de política bàsica (qui lidera les corts generals, quines lleis s’han promulgat en els darrers mesos, quina és la taxa d’atur...)”.
I afegeix que no parla de tecnocràcia, “el poder concentrat en unes elits que porten a terme una enginyeria social per controlar els resultats, sinó d’escollir millor qui ha de fer les lleis”.
A més, divideix els votants entre tres categories que anomena: “hòbbits, hooligans i vulcanians”. Els primers serien els ciutadans poc informats i amb baix nivell de participació política ; els hooligans que saben de política però són molt tribals. I els vulcanians que “són els votants ideals, racionals i informats i sense lleialtats inadequades, però pràcticament no existeixen”.
Amb tot, i dins de la follia, al meu entendre diu alguna cosa aprofitable, per exemple: “La qualitat dels polítics reflecteix la qualitat de l’electorat”. “Si els votants fossin persones informades, desapassionades i el cervell de les quals funcionés d’una manera més científica, aleshores els polítics s’afanyarien a lliurar-los tota la informació”.
Cal dir, afegeix, “que el cervell de la majoria dels votants funciona com el dels fans d’un equip i nosaltres i ells d’una manera molt, molt tribal. No són els polítics que corrompen els votants sinó a l’inrevés”.
Amb tot, intenta suavitzar i matisar: “Probablement la democràcia sigui el millor sistema, però té un problema intrínsec d’incentius. S’incentiva les persones a no pensar políticament i ensems se’ls requereix que prenguin decisions complicades que donen errors com el Brexit o Trump.”
Tanmateix li pregunten : “Vostè proposa que no voti ningú?” I respon: “Els errors que es poden cometre en l’àmbit polític són enormes: guerres, destruir aliances pels tuits estúpids d’un polític, es poden deixar els pobres enrere... Millorar la presa de decisions, malgrat sigui poc, pot tenir molt impacte.”
Jo he romàs atuït. A més d’enfrontar-me –els qui creiem que podem ser persones– a dictadures d’un cantó i altre, a tecnocràcies, a oligarquies, a lobbies, a poders fàctics manipuladors, a màfies estatals, privades, para-públiques, a populismes, a ultradretes, a tota mena de violències, corrupcions institucionals i privades, a “primer jo, i després els altres...”, ara, a més, descobreixo això de l’epistocràcia. Ai, Déu meu! Que per altra part, com gairebé tot, prové del grec epistos, coneixement.
I, a més, passar control d’idoneïtat mental per votar supera Georges Orwell! També els votats prèviament haurien de passar aquest control? Ho dic perquè a vegades tinc la impressió que alguns polítics obliden les lleis que han votat no fa gaire temps, Oi que sí? Per tant, es constata també que el seu grau d’informació no és gaire elevat.
Tot plegat em fa la impressió que vivim en un estudiat i perfeccionat cada dia més joc dels disbarats.
Però no es creguin que qui propugna l’epistocràcia sigui un beneitó qualsevol. És filòsof, professor a universitats, mereixedor de La contra de La Vanguardia, traduït a deu idiomes i no sé quantes coses més.
Comparteixo, però, alguna cosa de les seves anàlisis: que la qualitat dels polítics depèn de la dels votants en les democràcies participatives, que alguns polítics neixen de la democràcia i després esdevenen el que són en realitat: manipuladors gestuals, dictadors o oligarques...
M’imagino aquestes teories del professor aplicades a Andor­ra. Si ara ja és una olla de cols, s’imaginen que només votessin els que només saben (?!) de política? Aniríem a un govern on només votarien –o el seu vot seria més valuós que el de la resta desinformada– els funcionaris coneixedors i els polítics professionals?
S’imaginen, per exemple, que als països del costat només votessin els carcamals de la majoria dels tertulians que apareixen a totes les televisions públiques o privades, i que estan informats i saben (?) de tot l’humà i el diví? Mentre, la massa a plorar o riure no en el circ de la política, sinó en el del futbol, per exemple.
Ben seriosament he de dir, però, que malgrat l’espectacle que, de vegades, esdevé la democràcia participativa, és l’únic sistema just que conec. Que cal molta educació, de segur. Per tant, la democràcia política és molt més profunda només que l’electoralisme o el fet de votar. Per això, la política ha de basar-se en la democràcia ciutadana. Tots som iguals. I la justícia és igual per a tots. Però no per a tots els iguals, com diuen alguns.
  • #2 estevet
    (08/07/18 18:59)

    Tots som iguals? Mon oeil ! La teoria difereix bastant de la realitat. I no cal viatjar per veure-ho. Només cal observar la societat andorra per convèncer-se'n: desigualtats, iniquitats, injustícies, privilegis d'uns quants que copsen els poders econòmics i polítics, accès desigual als que prenen decisions, disbarats sense responsables i responsables sense sancions... Som un exemple de societat fragmentada entre hòbbits i hooligans. I els vulcanians? Massa poquets i sense pes.
    La democràcia és un invent de l'èlit per mantenir-se al poder: abans feia ús del bastó, ara de la carrota. O com ho podria dir el Sr. Brennan: Same shit, different package.

    Respondre
  • #1 Nyota Uhora
    (08/07/18 12:17)

    Sr. Morell: ¿fora possible considerar que l”Epistocràcia” neix d'un empatx televisiu d“Star Treck”? Perquè “oh la la” fins on hem arribat des que el 1966 s'emeté l'Episode I.
    Després de llegir el seu article davant la dicotomia entre política-teatre de titella o de circ cantaria del Manolo García el seu “Prefiero el trapezzio” quan diu“ Y si la vida es un sueño / como dijo algún navegante atribulado / prefiero el trapecio /para verlas venir en movimiento.” I posats a triar tipus de circ em declino per l'italià original en format petit, familiar i personalitzat per a la societat. I no, de cap manera, per aquesta pseuversió-format no-original inventada des d'Andorra que sembla més un escenari per vendre motos i banyadors que no un-real-més-dificil-encara. Tot i que cal reconéixer que i·lustrar el desamor amb el “Set Fire on the rain” d'Adele i el foc d'un guerrer Māori impacta. Fent sumes al final el resultat és tot teatre però sóc una qualsevol que s'estima el fet per persones fetén.

    Respondre
2
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477