Iniciem la vida creient en fets i personatges fantàstics, en la màgia, en faules i històries que ens han anat explicant i que desperten en nosaltres aquest sentiment tan natural en la infància que anomenem il·lusió. Al llarg dels anys, el nostre raciocini i les nostres vivències i inquietuds fan que anem oblidant el que experimentàvem quan érem nens. Perdem la capacitat de creure en tot allò que no toquem o veiem amb claredat. No em refereixo a ideals absurds o banals, sinó a la facilitat de creure en projectes o desitjos que tenim latents des de la infància. Els anem deixant oblidats fins que els enterrem, justificant-nos a nosaltres mateixos que eren més aviat fantasies inabastables. Què volies ser de petit quan fossis gran? Realment té alguna cosa a veure amb el que fas ara? I què et cridava l’atenció i per què volies ser això o fer allò?
Per què anem perdent les il·lusions a mesura que anem consumint la vida? Malauradament anem acumulant decepcions. Quan no aconseguim l’esperat, de vegades ens desil·lusionem. També les podem perdre quan la malaltia o la tristesa ens envaeixen, de tal manera que no deixa espai a d’altres emocions ni pensaments. O quan es pateix algun trastorn afectiu com l’angoixa o la depressió. També quan deixem de pensar en nosaltres mateixos i en el que ens agradaria arribar a ser o fer. En definitiva, quan ens tanquem o ens posem límits a la pròpia trajectòria cap al futur.
Quan estem il·lusionats tot flueix, però des de la sensació de buit o tristor, avançar és més difícil. Però es pot recuperar, tot i que el camí per fer-ho no és fàcil i requereix un treball personal intens. Recuperar la il·lusió serà un camí d’esforç en el qual cal caminar a poc a poc, viatjant al nostre interior, per buscar i recordar com era la il·lusió i redescobrir com érem nosaltres amb ella. Recordarem, i amb aquests records, caldrà imaginar-nos com avançar, i des d’aquí, actuar decididament.
