x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
La tribuna

'Napoléon le Petit'

Arribem al final de l’era Toni Martí Petit sense haver-nos plantejat la tasca de pensar sobre les característiques diferencials que defineixen l’essència del seu règim
Actualitzada 03/07/2018 a les 20:41
“À de certaines heures, en de certains lieux, à de certaines ombres, dormir, c’est mourir.”
(Victor Hugo)

No m’hauria de sorprendre l’escassetat de reflexions sobre l’era Martí. L’abundància de notícies, d’anècdotes i de pífies que ofereix el dia a dia polític ens convida a un tipus de crítica trossejada, de mems, zascas, tòpics i acudits, que els emissors dels missatges creuen que és la més directament útil i l’única capaç de ser digerida pels destinataris, dels quals es dona per segur la seva escassa formació política.
Així, arribem al final del segon mandat de Toni Martí Petit sense haver-nos plantejat la tasca de pensar sobre les característiques diferencials que defineixen l’essència del seu règim: quines van ser les condicions de la seva arribada al poder, els eixos medul·lars de la seva actuació i els efectes de la mateixa.
La qüestió no és acadèmica, és eminentment pràctica: sense una resposta a aquestes qüestions, difícilment es pot plantejar una alternativa política guanyadora. Evidentment podem obviar-les i continuar discutint del sexe dels àngels, de la sobirania, de les aliances “contranatura” i de la política “nova” i la política “vella”; podem continuar “dormint”.
Potser no està de més recordar que Martí va ser el tercer plat dels poders fàctics financers i de la gran propietat territorial andorrana a l’hora de cooptar un líder de recanvi a l’esgotat projecte conservador-liberal. Aquestes fraccions del poder –o almenys una part important– van apostar abans per Jordi Cinca i després per Eusebi Nomen. Després del fracàs de l’operació –non nata– Cinca i de la ruïnosa “inversió” de l’aventura d’Andorra pel Canvi, van recordar que existia un personatge que feia de cònsol a Escaldes-Engordany. Si vostès han oblidat la gènesi de DA, Toni Martí ni ho ha oblidat, ni ho oblidarà mai.
A l’anàlisi de la peripècia política de Martí hauríem de reduir al màxim el recurs als tòpics a l’ús i analogies amb actualitats polítiques de països del nostre entorn. Tanmateix, confesso que m’és impossible resistir la temptació de comparar-lo amb Napoleó III (le Petit, l’anomenà Victor Hugo) i també no puc evitar de confrontar la seva pràctica de govern, els seus objectius i formes, amb les dels estats neopatrimonials sorgits en diferents parts del món després de la descolonització.
El estats neopatrimonials conserven del sistema patrimonial l’apropiació personal del poder polític, amb un pes decisiu de les relacions de clientela, la consolidació, davant de la ideologia moderna dels “drets”, de la ideologia tradicional del “favor” amb els consegüents lligams entre deutors i creditors dels favors. El que aporta el prefix neo és la mutació –sota una aparença de legitimitat legal-burocràtica– de les institucions que fan funcionar l’Estat.
En els set anys i escaig el Govern de Martí ha realitzat una “des-construcció” del projecte d’Estat que va dibuixar la Constitució, substituint-lo per un sistema d’acumulació de poder personal que es fonamenta en la perpetuació de les velles lògiques socials patrimonials (o caciquils per entendre’ns) i en la utilització partidària d’un Estat volgudament més burocràtic i que ha anat adquirint progressivament una major autonomia respecte als poders fàctics que la que tenia en el moment fundacional de DA: bonapartisme en estat pur. Aquesta desconstrucció, accelerada a partir del 2015, ha afectat l’administració general, la judicial, els cossos especials i les parapúbliques, així com les relacions amb els comuns. La tasca de construcció d’una cort (de cortesans) ha estat relativament poc complicada: sinecures a dojo, a canvi de la complicitat d’aquesta plèiade de chenapans, (com deia Victor Hugo); substitució dels criteris de mèrit, pels de fidelitat política; utilització de “coordinadors” i altres figures mercenàries ben pagades quan no podia garantir-se la submissió incondicional dels funcionaris honestos.
Martí també ha aconseguit que una gran part de la societat hagi anat acceptant la idea que les institucions de l’Estat no pertanyen al poble, sinó a una minoria de privilegiats enquistats en els llocs clau dels aparells de l’Estat, al qual parasiten, mentre mantenen la societat civil lligada, fiscalitzada, regulada, vigilada i tutelada.
L’episodi del roc de les Bruixes ha estat només un grotesc exemple d’aquest tarannà controlador i prohibicionista sense cap fonament legal ni lògic; fruit de la lectura “creativa” per part d’una alta funcionària, dels textos normatius que han de garantir la protecció, el coneixement i la difusió del patrimoni cultural. Nogensmenys, hem de convenir que dia rere dia hi ha abusos i desviació de poder a cada departament ministerial, a cada organisme públic i parapúblic, que “inventen” prohibicions i obligacions per als administrats a la mateixa velocitat que ells mateixos es deslliuren de responsabilitats i obligacions; convertint els ciutadans en les víctimes indefenses i propiciatòries del nou sistema corporatiu politicoburocràtic.
Paradoxalment, aquest Estat aparentment fort, amb vocació absolutista, sense divisió de poders, és alhora... impotent davant els reptes de futur que te plantejat el nostre país. Els equilibris catastròfics d’un cap de Govern que no s’està d’intervenir personalment en tots els àmbits i en tots els sectors de l’activitat estatal, parroquial i privada –mentre la majoria de ministres vegeten– han resultat absolutament estèrils per fer avançar el país.
Per tot això, no és només legítim, sinó absolutament necessari, un acord electoral entre forces polítiques que permeti acabar amb el bonapartisme, desmuntar l’Estat neopatrimonial, reconstruir l’Estat democràtic, recompondre la separació de poders i recuperar una administració neutra al servei de la ciutadania.
Quan està en joc l’Estat democràtic, trair l’electorat seria –com deia Victor Hugo– dormir, adoptar passivament una estratègia dogmàticament suïcida que obriria el camí perquè Martí designi amb èxit –i per a quatre anys– un vicari o vicària a l’estil de Dmitri Medvédev.
  • #5 Eugenia
    (04/07/18 21:39)

    Ma chère  tante Josephine, vous n'avez rien compris; vous pensez comme si nous étions encore dans le Premier Empire. ( Eugenia de Montijo)

    Respondre
  • #4 Veritate
    (04/07/18 13:36)

    També coincideixo, Molt bona reflexió! No podem estar governats d'aquesta manera!! Eleccions ja!!

    Respondre
  • #3 Neo
    (04/07/18 13:21)

    Aquesta Tribuna és la segona part (extended version)  del darrer Foc i Lloc de Delfí Roca en aquest mateix diari. 

    Respondre
  • #2 Josephine
    (04/07/18 12:28)

    Si vostè creu que és absolutament necessari un acord electoral entre forces polítiques (poc importa la seva ideologia) que permeti acabar amb el martinisme, com és que ara fa uns dies, en aquesta mateixa tribuna, defensava que aquest acord no és un front contra DA?
    Com és, doncs, que vostè defensi que a SDP se l'ha de vetar? El vet és per motius ideològics? Els vots que pugui aportar no són vàlids? No s'entén. Crec que hi ha certes contradiccions en el seu discurs, com també hi ha un cert neguit per part dels membres rellevants del PS per intentar justificar aquest acord de les cadires. I que s'ha de justificar no convenç.

    Respondre
  • #1 Lluis
    (04/07/18 09:50)

    Una molt bona reflexió. 

    Respondre
5
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477